Es veu que Toni Soler publica a Anagrama una novel·la que es titula El tumor. El llibre explica la reacció de l’autor a la mort prematura del seu pare. No sé si n’hem de dir novel·la, perquè l’obra relata uns fets biogràfics – i no és el mateix jutjar una obra de ficció que un text terapèutic sobre el dol. Però tant si es ven com a novel·la o com a assaig, el tema de l’obra aprofundeix en una tendència habitual, que és omplir els llibres de malalts, dolor i ferits, com si la literatura catalana fos un catàleg de tares. 

Als qui llegim, Anagrama ens ha servit sempre de segell de referència en literatura contemporània. Editant un llibre com aquest, el que se’ns diu és que això és el millor que hi ha a la nostra literatura. Els agents culturals i els mitjans de comunicació s’encarreguen de marcar el discurs, i ho fan també situant el llistó on els convé. El missatge que últimament se’ns vol vendre és que si no ho fan millor és perquè el país no dóna per a més. Que hem de jugar amb el que tenim i que això és tot el que hi ha. 

El tema de l’obra aprofundeix en una tendència habitual, que és omplir els llibres de malalts, dolor i ferits, com si la literatura catalana fos un catàleg de tares

Una amiga em deia l’altre dia, parlant del llibre de Soler, que era injust criticar-lo abans de llegir-lo. Que parlava condicionada per la meva opinió sobre l’autor. De Soler no en tinc cap opinió perquè no el conec – només n’he llegit els articles, però diria que a un escriptor l’hem de jutjar per allò que escriu. 

Un dels seus últims articles, “La mentida global” era especialment interessant. Soler explicava que aquests mesos tots havíem descobert que els polítics independentistes ens havien mentit durant el procés, però que no passa res perquè tots mentim d’una manera o altra, i que ja ho trobarem. Si Soler ha fet un text sobre la veritat de la seva experiència, és impossible que els lectors el puguem deslligar de l’opinió de l’autor sobre la honestedat. 

Joan Ferraté té un article, que es recull al llibre ‘Provocacions’, on diu que, a partir d’una certa edat, els escriptors del país es desentenen del seu compromís amb la veritat. Quan arriba aquest moment, diu Ferraté, l’autor dedica la seva obra sense reserves al grau més extrem d’incompatibilitat compatible amb l’èxit desitjat entre el públic. Quan té l’aplaudiment del públic, la seva funció intel·lectual desapareix. 

Soler ha construït una carrera a còpia de marcar el discurs polític amb les seves opinions, i és per això que no puc separar el grau de cinisme dels seus articles de la seva obra narrativa. En anglès diuen que no pots tenir el pastís i alhora menjar-te’l (és el seu “no és pot anar a missa i repicar”). Hi ha una mena d’escriptors que volen fer el pastís, servir-lo, menjar-se’l i cobrar-lo, i que els aplaudeixin durant tot el procés. No pots pretendre legitimar-te com a autor seriós i alhora que et perdonin les trampes.

Soler ha construït una carrera a còpia de marcar el discurs polític amb les seves opinions, i és per això que no puc separar el grau de cinisme dels seus articles de la seva obra narrativa.

De la mateixa manera, Anagrama no pot pretendre seguir sent un segell de prestigi literari i alhora voler cobrir l’espai de l’hegemonia mediàtica catalana. Les operacions de legitimació cultural es fan sempre seguint els camins més estranys. Quan ens diguin això és tot el que hi ha hem de respondre que no és cert, que això és només el que ens volen fer creure.