No cal ser gaire espavilat per veure que els catalans, a la mínima que ens despistem, tenim tendència al folklore. També els passa als nostres artistes, que sovint s’han amagat rere una màscara per sobreviure. Josep Pla es feia el pagès, Salvador Dalí es feia el sonat i, quan la molestaven una mica, Mercè Rodoreda deia que tenia feina a regar el jardí. “Entre nosaltres, des de l’època barroca – escriu Raül Garrigasait – tornar-se folklore ha servit per sobreviure. El folklore podia fer la viu-viu dins l’atmosfera cultural oficial – controlada o mandrosa”. 

No és fàcil entendre per què Rusiñol és un artista que va importar la bohèmia parisenca a Catalunya quan ningú en sabia res però va passar els últims trenta anys de la seva vida pintant quadros de jardins per a burgesos sense gust. Tampoc és fàcil entendre per què, davant d’una obra completa de dues mil sis-centes pàgines, Rusiñol es despatxa ràpidament com a autor de L'Auca del senyor Esteve. Raül Garrigasait ho explica meravellosament al seu assaig El fugitiu que no se’n va, un llibre que rescata, valora i situa un artista que té al nucli de la seva obra tots els conflictes de la modernitat. 

No és fàcil entendre per què, davant d’una obra completa de dues mil sis-centes pàgines, Rusiñol es despatxa ràpidament com a autor de L’Auca del senyor Esteve

A casa seva, Rusiñol pintava. Tothom ho sabia i ningú no en treia conseqüències. Potser confiaven que aquell gust excèntric li passaria a còpia d’ignorar-lo. De la convicció que el seu art no era un passatemps per a després de la botiga, Rusiñol en va treure la força per fer la seva primera fugida. En un gest poc freqüent entre els seus, Rusiñol abandona la família – deixant-los arreglat el tema econòmic, això sí –, i se’n va a París a viure la bohèmia. A la capital francesa, l’artista hi veu una manera d’entendre el món. Hi veu la misèria, el conflicte, el bullici, l’atmosfera, les idees. Però sobretot hi veu un espai. Un espai per a la seva existència d’artista, que no és ni tan sols imaginable a Catalunya.

Rusiñol va a París “amb la fascinació de l’home de la perifèria – escriu Garrigasait – com un peix que vol sortir d’aigües contaminades”. I quan torna, tradueix. Tradueix, com sempre es fa a casa nostra, sense original. Sense cap tradició que el pugui emparar o ajudar a fer aquesta traducció. Ho ha de fer basant-se en experiències i intuïcions. Rusiñol tradueix els quadres, les cerimònies socials del món de l’art, els conflictes de la modernitat. Intenta traduir, com explica Garrigasait, “un nou espai estètic per a un públic que, ho sabés o no, també vivia a tocar del meridià de París”. 

L’artista sap que ha de crear l’espai per a poder fer existir la seva obra i defensar-la. Per això, més que un tipus d’art, Rusiñol defensa una actitud. Des de la seva fortalesa, el Cau Ferrat de Sitges, reivindica una manera de viure que permeti lluitar contra els cànons i costums establerts. Reivindica una manera d’enfrontar-se a la seva societat des de dins, participant-hi. Rusiñol escriu poesia i teatre simbolista, i alhora és un continuador del costumisme; l’estil de prosa més establert del segle XIX català. La seva prosa urbana i escèptica, explica Garrigasait, dominada per l’amor de les petites coses, feia emergir una vida popular fins aleshores amagada sota la prosa retòrica castellana. L’escriptor agafa aquesta tradició i la converteix en costumisme humorístic, posant-hi la distància que tot barceloní agafa sempre amb lo seu. 

Més que un tipus d’art, Rusiñol defensa una actitud. Des de la seva fortalesa, el Cau Ferrat de Sitges, reivindica una manera de viure que permeti lluitar contra els cànons i costums establerts

La carrera de Rusiñol es consolida entre fugides i vingudes, amb molt d’esforç per fer-se digne d’una tradició apresa que ell creia que tenia molt de camp per córrer. Però en algun moment d’aquesta cursa, les ganes de tornar vencen les ganes de seguir fugint. Quan fa quaranta anys, Rusiñol torna amb la família, s’allibera de la morfina, i s’instal·la en la comoditat que li dona viure bé d’un públic que respon als estímuls més fàcils. El seu teatre simbolista es transforma en sainets i vodevils que omplen el Paral·lel, la seva obra es torna complaent. Amb l’ambivalència, Rusiñol s’ha desencisat. Enmig de l’eufòria noucentista, l’escriptor es refugia en l’amor del públic, que li elogiava el teatre xaró. 

Rusiñol va aprofitar la seva prosa humorística i deslligada per transformar-la en pinso per a una burgesia que l’aplaudia satisfeta. Rusiñol admetia que s’havia venut barat, però ho justificava dient que el públic barceloní, d’educació poc refinada, no mereixia res més. Desenganyat del món i abraçant l’escepticisme – ho veiem ‘Màximes i mals pensaments’ – l’artista es refugia en la pintura de jardins, una obsessió que li durarà trenta anys. Rusiñol s’abandona a una inèrcia mística que l’abocava a centrar-se en la contemplació de la natura ordenada. 

Rusiñol, diu Garrigasait, es va folkloritzar a si mateix. Va alimentar la pròpia llegenda d’artista excèntric i llunàtic, va deixar-se anar. El senyor Esteve va esclafar l’artista modern i conflictiu. Garrigasait també escriu que sense aquesta tensió entre el fugir i el tornar Rusiñol no hagués tingut ni la força innovadora per crear un espai que no hi era ni tampoc l’enorme popularitat que va assolir. L’assaig no es titula ‘El fugitiu que no se’n va’ per casualitat. 

Rusiñol, diu Garrigasait, es va folkloritzar a si mateix. Va alimentar la pròpia llegenda d’artista excèntric i llunàtic, va deixar-se anar. El senyor Esteve va esclafar l’artista modern i conflictiu

El folklore, que és un mal crònic de la nostra tradició, només serveix per penjar etiquetes estrafetes i empetitir les preguntes. El folklore simplifica, rebaixa i deforma. Els nostres artistes el fan servir per evitar la fugida i suavitzar els conflictes, però aquest gest complica molt la feina als qui venen després d’ells i es troben la desfeta. Perquè els hem d’anar salvant d’un a un.