Un dels millors relats de Calaveres atònites, de Jesús Moncada, és el que explica una senyora franquista que, en plena postguerra, torna del cementiri cridant: “¡Hem perdut la guerra!”. La notícia, que és rebuda al saló de casa seva amb els laments i desmais d’unes senyores que estan berenant, provoca caos i confusió.

Quan el seu home li pregunta si s’ha tornat boja, la dona s’explica i li diu que al cementiri hi ha uns obrers que construeixen nínxols per als pobres, i que aquests seran més alts que els panteons dedicats a les seves distingides famílies. La senyora creu que la ciutat dels morts és un mirall de la ciutat dels vius: si el cementiri s’omple de revolucionaris i descreguts que dormen més amunt que els seus il·lustres avantpassats, vol dir que al poble també hi passa el mateix.

Calaveres atònites explica molt bé que guanyar és inútil si no pots defensar la victòria. Sembla, avui, una paròdia dels independentistes que es pregunten com és que la realitat s’imposa sobre el seu relat guanyador

La història, que escrita en una altra banda no passaria de broma histriònica, aguanta molt bé perquè va més enllà de l’anècdota i connecta amb els fantasmes dels seus lectors. El relat explica molt bé que guanyar és inútil si no pots defensar la victòria. La senyora franquista del conte sembla, avui, una paròdia dels independentistes que es pregunten com és que la realitat s’imposa sobre el seu relat guanyador. Com és que la força dels fets els passa per sobre si són ells qui es cuiden del cementiri i qui van cada setmana a netejar els panteons; si són ells que han guanyat a casa seva.

Moncada va publicar Calaveres atònites fa disset anys, però podria estar escrit avui. No passa sovint que un autor català aguanti tan bé el temps sense quedar massa lligat a una època o un context. Moncada ho pot fer perquè la seva literatura s’aixeca sobre una base molt sòlida, que és el seu poble i la seva gent. Pot ser que això passi perquè, com explica l’Abel Cutillas en aquest article, a la literatura catalana la idea de país està més definida i és més forta que la idea de ciutat.

Calaveres atònites es construeix sobre un joc de veus molt ben fet. Mallol Fontcalda és un jove barceloní que es trasllada a Mequinensa per fer de secretari del jutge de pau del poble. El llibre s’obre amb la veu d’aquest noi, que explica en primera persona el trajecte en autobús de la ciutat cap al poble. La veu del narrador es barreja, en aquest viatge accidentat i incòmode, amb la veu i les converses dels altres passatgers, que seran els seus futurs conciutadans.

Una de les grans virtuts de Moncada és que té un domini enorme sobre la distància que hi ha entre ell i el text. És una distància on hi cap alhora la profunditat de les idees fortes i la ironia

La intenció de confondre i embolicar les veus, plenes de xafarderies i confidències, prepara el terreny pels relats del llibre, que són els maldecaps dels habitants de Mequinensa. Els relats funcionen perquè estan justificats: prenen la paraula d’uns ciutadans que expliquen els seus problemes al jutge i al secretari, uns homes que estan disposats –perquè és la seva feina– a escoltar-los i a tractar-los. La majoria són monòlegs o cartes, narrats en primera persona, i així Moncada pot donar via lliure a la oralitat del text.

Les històries lliguen l’una amb l’altra tal com es lliguen els personatges. Tots són coneguts, amics o parents; les coses que ens expliquen se’ns barregen amb les que ja ens han explicat altres veus; l’escriptor crea un univers on tot està interconnectat. Una de les grans virtuts de Moncada és que té un domini enorme sobre la distància que hi ha entre ell i el text. És una distància on hi cap alhora la profunditat de les idees fortes i la ironia, que marca el to del llibre.

L’autor sap que sota la ironia tragicòmica del llibre hi cap una veritat més fonda, que passa per sobre de les misèries dels habitants de Mequinensa. És una veritat que ens recorda que mentre vivim pensant que els nostres problemes són el centre del món, “passem en un tres i no res d’embrions incerts a calaveres atònites”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Marina Porras
Opinió

La primavera esguerrada

Marina Porras
Marina Porras
Opinió

Les ploramorts

Marina Porras