L’escriptor Néstor Luján (1922 – 1995) va escriure els seus dietaris de joventut als anys 40, quan tenia vint anys. Escriu amb una prosa d’escriptor inexpert però enèrgic, de vitalista que es perd en digressions absurdes. Als dietaris, Luján té un posat de dandi de cartró pedra, com els passa als nens de casa bona que aspiren a ser escriptors. Carlos Barral (1928 – 1989) també era un dandi d’estar per casa quan era jove, i es veu molt bé a les seves memòries. 

Els dos van viure la postguerra de joves i els seus textos descriuen un món estrafet i reprimit, amb un horitzó de possibilitats i expectatives molt baix. Els dos es consolaven amb transgressions grotesques d’adolescents. Luján volia fer trios al porxo de no sé quina casa d’estiueig, i Barral es refregava amb cosines xarones i amb veïnes reprimides que l’esperaven a la porta de casa. 

Fer el ruc d’aquesta manera era tot el que podien fer en un entorn on la vida intel·lectual i social era limitadíssima i estava feta de sobreentesos i histrionismes

Fer el ruc d’aquesta manera era tot el que podien fer en un entorn on la vida intel·lectual i social era limitadíssima i estava feta de sobreentesos i histrionismes. Vivien en una ciutat on, com diu Barral, totes les seves relacions personals eren insignificants perquè «la vida social de la ciutat era cendrosa i estava calcinada».

Al primer volum de les memòries, Barral descriu la seva joventut abans d’entrar al món literari. Al final del llibre, l’escriptor explica una anècdota que dóna context a l’època. És un sopar d’exalumnes de la seva escola, que celebraven els vint-i-cinc anys de la seva promoció. Al sopar, Barral es va trobar amb un munt de gent insignificant, de «rostres sense vivacitat, tan pocs singulars que no podien gravar-se a la memòria, com si fossin un homenatge a la frustració col·lectiva».

Eren joves de postguerra, però a les seves famílies ningú havia patit gaire per les condicions materials. Els pares havien renunciat a la seva llibertat perquè els fills tinguessin una vida normal, i els seus sacrificis no havien de ser estèrils. Van enviar els nens a escoles bones i van creure que aïllar-los del món els faria bé. Eren nois que havien passat una guerra mundial sense adonar-se’n. Enlloc de protegir-los, això els va fer tornar idiotes. 

«Aquella gent de quaranta anys havien passat de la primera infantesa a la maduresa ocupadíssims, sense pensar en res, sense temps ni ocasió per a la observació ni la sorpresa (...) havíem constituït un món més aviat penós». El que va sorprendre més a Barral és que havien passat vint-i-cinc anys però tothom parlava de la mateixa manera que ho feia a l’escola, i sobre els mateixos temes.

Hi penso aquests dies quan veig el ridícul que estan fent els nostres polítics intentant vendre fum amb gestos grotescos i provant de crear discursos grandiloqüents que fan vergonya aliena

Amb l’anècdota, Barral vol explicar la importància que el context i l’ambient intel·lectual té sobre la vida de la gent. Hi penso aquests dies quan veig el ridícul que estan fent els nostres polítics intentant vendre fum amb gestos grotescos i provant de crear discursos grandiloqüents que fan vergonya aliena. Creuen, com la generació d’aquells pares, que enganyar serà més fàcil que enfrontar-se a un discurs seriós, i condemnen als altres a callar o fugir per la tangent. 

Diria que l’intent no funcionarà perquè l’horitzó d’expectatives no és baix ni limitat, i perquè hi ha gent que no es resignarà a infantilitzar la conversa ni a canviar de tema. Malgrat els intents, serà difícil fer durar el processisme de postguerra que proven d’instaurar. 

Marina Porras
Xuclamel Xuclamel Marina Porras
Marina Porras
Xuclamel Exposar-se Marina Porras