Tots els personatges de La mort i la primavera, l’última – i inacabada – novel·la de Rodoreda, són esguerrats. Uns són deformats per naturalesa i els altres s’hi han tornat per culpa de la repressió que els oprimeix. En aquesta novel·la és on es veu millor la bèstia literària que és Rodoreda, encara que sigui la més difícil de llegir. És també on es veu millor el sistema d’idees que aguanta la seva obra, perquè explica el dolor i la violència del món que ha viscut.

La novel·la s’obre amb una cita de l’autora: “El misteri d’aquest pes que porto dintre, que no em deixa respirar”. És exactament la sensació que té el lector, que veu que el llibre està escrit per algú que fa molts esforços per sortir a respirar mentre l’estan ofegant. Uns esforços que només s’expliquen amb una pila d’anys a l’exili, mentre veu que el país que ella coneixia ja no existeix i que la opressió sobre el que ella i la seva literatura representen no es reconeix enlloc, ni tan sols a casa seva.

La mort i la primavera Rodoreda ensenya un univers estrany i monstruós

A La mort i la primavera Rodoreda ensenya un univers estrany i monstruós. La història parla d’un poble indeterminat en una època incerta, on els habitants viuen en un sistema opressor que els converteix pràcticament en morts vivents. En aquest poble, envoltat pel bosc dels Morts i travessat per un riu subterrani mortífer, quan algú està a punt de morir fan un ritual, li omplen la boca de ciment i l’enterren dins d’un arbre. Hi ha un presoner tancat en una gàbia que renilla com un cavall. Les cases són de color rosa i les envolten les glicines i les abelles.

Els habitants viuen com zombis, influïts per unes creences i supersticions estranyes. Són homes que, tot i que la foscor els fa por, prefereixen la nit enlloc del dia perquè amb claror les coses es veuen massa i n’hi ha de massa lletges. L’objectiu de tot el sistema és estendre la por i eliminar el desig.

Tot i que ens podria semblar una novel·la de gènere fantàstic, al llibre hi ha molt pocs elements sobrenaturals. Els mutilats del llibre no són cap fantasia: porten sobre el cos la tara que els ha fet així, ja sigui perquè el seu mal interior es manifesta cap a l’exterior o perquè el mal de fora els ha quedat gravat sobre la pell: “és per no pensar en el desig que de petit t’esguerren i et claven la por darrere el cap, perquè el desig fa viure i ja te’l maten mentre vas creixent”.

Tant Víctor Català com Rodoreda són cruels perquè només així poden explicar la condició humana

Arnau Pons lliga molt bé a l’epíleg del llibre els personatges monstruosos de Rodoreda amb els de Víctor Català. Les dues autores són crues i cruels precisament perquè només així poden explicar la condició humana sense dissimular amb eufemismes: qualsevol mal reprimit acaba sortint a l’exterior. Però mentre Català va assumir l’horror des del principi, Rodoreda no pot oblidar que hi havia un temps que, com diu en una entrevista, ella anava amb un llibre de Dostoievski sota el braç i se sentia com una princesa que es podia menjar el món.

Dins l’univers de La mort i la primavera, ens parla la veu d’un home que es vol rebel·lar contra el seu món. El narrador parla en un estat mig al·lucinat, com si l’única manera d’explicar-se fos des d’una prosa que frega la filosofia, com si li fos molt difícil ­–com li va passar a l’autora– trobar la manera de dir la veritat. No cal ser molt astut per veure que la novel·la denuncia l’opressió i el control de la societat, i denuncia el desig reprimit i negat per defensar la llibertat. El llibre és la lluita d’un home contra un món on la resistència i la dissidència seran les seves úniques armes, encara que ho hagi de defensar amb la seva pròpia mort, que acabarà sent l’únic alliberament.

Armand Obiols, que va seguir molt de prop l’escriptura de la novel·la, va aconsellar a Rodoreda que aprofités una idea del teatre de Ionesco: “tot allò que ha de morir, és com si ja fos mort; ja és mort”. És així com s’entén que la mort sigui l’única cosa que empeny al narrador a seguir a una vida que no és viure, una vida on els sentiments que lliguen a les coses són herbes podrides: “Totes les portes del poble mentre mataven el desig eren tancades i tothom estava quiet esperant que el desig morís i quan el desig era mort les portes s’obrien les unes després de les altres com si només les haguessin fetes perquè es tanquessin abans de matar el desig i per obrir-se un cop el desig havia mort”.

A La mort i la primavera, Rodoreda fa del buit el tema central

També va ser Obiols que va dir que el que més l’impressionava de La plaça del Diamant era “una mena de buit interior, una mena de pou al·lucinant, [...] és el buit final de tota vida humana, com el buit d’una gerra, una mena de buit metafísic, que és el buit de no res que hi ha darrera de totes les sensacions, passions i sentiments”. És a La mort i la primavera on aquest buit es fa més present, perquè Rodoreda no l’insinua sinó que el fa tema central.

Aquest llibre és una venjança contra el silenci i la por. Una de les lliçons de la novel·la és que quan tothom calla la por s’encomana, com passa amb els habitants del poble, que viuen sota una amenaça que ni tan sols saben si existeix. Quan la por s’encomana tothom es fa petit i mira de tapar el desig perquè no surti i quedi amagat. “Si vius pensant que el riu s’endurà el poble no pensaràs en res més”, diu un personatge de la novel·la.

Rodoreda va trobar que l’única manera d’alleugerir el llast era venjar la sang i els morts amb les seves paraules noves

Rodoreda va dir que al voltant de la gent de la seva època hi havia una intensa circulació de sang i de morts, que són el nucli d’aquesta novel·la, i són els elements que paralitzen i fan esguerrar el cervell de tots els seus habitants. Es fa inevitable pensar que Rodoreda escriu aquest llibre terrible i dur per intentar explicar tota la sang i els morts tapats per la por. Rodoreda entén, com diu un personatge de la novel·la, que “no hi havia paraules, s’havien de fer”.

L’escriptora va dedicar la seva vida a crear aquestes paraules, a construir des de molt avall un univers que intentava explicar el seu món desaparegut. “Una novel·la és, també, un acte màgic. Reflecteix el que l’autor porta a dintre sense que gairebé sàpiga que va carregat amb tant de llast”. Amb els anys Rodoreda va aprendre a conviure amb el llast que carregava, que era haver-li convertit el país en un lloc irrespirable. L'escriptora patia perquè aquest llast pesava com un mort, i va trobar que l’única manera d’alleugerir-lo era venjar la sang i els morts amb les seves paraules noves.

Marina Porras
Opinió Les ploramorts Marina Porras
Marina Porras
Opinió El final d’un desert Marina Porras