Sembla que molesta molt, però toca repetir-ho. Quan la tònica habitual en literatura catalana és girar la mirada cap a un mateix per explorar-se, el debut de Pol Beckmann sorprèn perquè fa justament el contrari. El protagonista del llibre és un noi que vol fugir d’ell mateix, que busca motius per agafar-se a la ficció per no haver de fer front a les pròpies decisions. 

Aquesta novel·la és un joc de miralls, un experiment metaliterari entre la realitat i la ficció – una dinàmica que era marca de la casa Quaderns Crema a la seva època daurada. Beckmann és el primer fitxatge d’una nova veu en català de l’editorial des de fa gairebé una dècada, i és curiós que hagin triat un escriptor que sembla que visqui fora del temps i l’espai. 

'Novel·la' és un joc de miralls, un experiment metaliterari entre la realitat i la ficció – una dinàmica que era marca de la casa Quaderns Crema a la seva època daurada

Novel·la és una història que passa a Barcelona però podria passar en qualsevol capital europea. Els personatges són catalans però podrien ser danesos o alemanys, perquè són més arquetips que persones. Beckmann escriu amb una prosa treballadíssima, es nota que no deixa en cap moment que se li escapi res i que totes les paraules estan triades amb cura i detall. És una prosa neta, àgil, potser un punt freda, de tant com es nota el control que l’autor té sobre el text, com si el treballés des d’un laboratori. 

Que tot estigui pensat no vol dir que el llibre hagi quedat artificiós, sinó tot el contrari. L’invent calculat de Beckmann funciona de meravella. El protagonista, Bekman, és un jove escriptor de posat irònic i desmenjat que es troba enmig d’un triangle amorós. Està enamorat d’una noia perfecta i resplendent, que sembla sortida d’un conte de fades, però s’embolica amb una altra noia, més imprevisible i amb més defectes. El protagonista està atrapat entre aquestes dues dones, a qui va perdent i retrobant al llarg del llibre. 

Una és l’ideal, l’altra la real. Bekman sap que ha de deslligar-se de l’ideal, que és una ficció, però no la vol deixar anar. És un home a qui “la lenta putrefacció sempre li havia semblat menys aterridora que el conflicte obert”. Evitant el conflicte de manera llastimosa, com un heroi de Francesc Trabal, el protagonista es troba en situacions cada vegada més absurdes que el van atrapant entre la realitat viscuda i la inventada. 

D’aquesta angoixa neix el joc que ens proposa l’autor. ‘Novel·la’ s’ha de llegir en plans diferents de ficció i realitat, amb les històries entrecreuades i els diàlegs entre les dimensions paral·leles. El llibre és una lluita de contraris entre l’ànsia de realitat, que vol dominar la ficció, i les ganes de la ficció per dominar la realitat.

El llibre és una lluita de contraris entre l’ànsia de realitat, que vol dominar la ficció, i les ganes de la ficció per dominar la realitat

Hi ha una escena del llibre on el protagonista i el seu amor ideal patinen sobre una pista de gel feta només per a ells. Enmig d’aquesta realitat idealitzada el llibre em va semblar un reflex de Calgary 88, la cançó d’Antònia Font en què una parella de patinadors sobre gel es casen a la pista després de competir a les Olimpíades i guanyar la medalla d’or. Els patinadors de la cançó se’n surten perquè saben que “no tot era físic, ni mental, també era sentimental”. Beckmann ha jugat amb els tres elements per fer una novel·la que sembla una coreografia mil·limetrada pensada per lluir-se amb les seves pròpies acrobàcies. 

És significatiu que Quaderns Crema aposti per un autor que, generacions més tard, encaixa tan bé amb la pròpia tradició editorial. És una manera de lligar el seu millor passat amb la contemporaneïtat, com si hi volguessin traçar una línia de continuïtat. Però si els llibres icònics de Quaderns Crema van marcar una època és perquè es podien emmarcar en un discurs que els sobrepassava. 

Continuar la mateixa tradició sense fer-la evolucionar té un risc, i és que els llibres es tornin autoreferencials i tancats en si mateixos. Caldrà veure si Beckmann aspira a agafar aquesta tradició i continuar-la o crear alguna cosa nova a partir d’ella. Amb el seu debut demostra que pot fer bastant el que li vingui de gust. 

És significatiu que Quaderns Crema aposti per un autor que, generacions més tard, encaixa tan bé amb la pròpia tradició editorial