Una de les coses més pesades del meu gremi, el de la cultura, és que cau molt fàcilment en el discurs de la queixa i el ploricó. L’altre dia l’escriptor Jorge Carrión va fer una piulada que deia: “Les llibreries catalanes passen un mal moment: proposo que avui de 19 a 20 hores tothom vagi a comprar llibres”.

Em va semblar un missatge alarmista i molt estrany, precisament perquè aquestes setmanes hem tingut força feina a la llibreria, malgrat que tots els comercials d’editorials i distribuïdores que ens visitaven preguntaven amb cara d’angoixa si estàvem bé i notàvem gaire la inestabilitat política.

La mateixa setmana vam rebre un correu del gremi de llibreters que explicava: “vivim dies amb poc marge per a la distensió i, per tant, amb conseqüències també sobre el consum cultural”. Tot seguit es proposava d’engegar una campanya sota el títol “més que mai cultura” amb lemes tan inflats i poètics com “tenim cultura de país, no deixem el país sense cultura”.

El dramatisme victimista d’aquests missatges, que insinuen que vivim en un ambient catastròfic, contrasta amb la santíssima normalitat que es viu a la llibreria i els feien semblar una realitat virtual.

Les queixes del sector em van semblar massa histriòniques per ser innocents. Em van recordar aquelles figures de l’art egipci que s’anomenen ploramorts, i que volien representar les senyores que es llogaven als funerals per tal de fer espectacle. Se solien pintar amb llàgrimes negres als ulls per intensificar l’efecte dramàtic del dolor.

Les queixes del sector em van recordar les ploramorts de l’art egipci, aquelles senyores que es llogaven als funerals per fer espectacle

Aquestes setmanes s’ha fet evident que tota crida a la por és una amenaça d’aquells que volen que no canviï res. Per això trobo tan greu que aquests missatges vinguin del meu gremi. No perquè no hi hagi dret a tenir por, només faltaria, sinó perquè bona part món cultural porta dècades alimentat el discurs segons el qual la cultura és llibertat i porta dècades reclamant que el Govern faci això que ara mateix està fent.

Per això no s’hi val sumar-se a totes les campanyes reivindicatives que defensen que la cultura ens farà lliures i al primer gest decisiu demanar informes de vendes. No s’hi val alliçonar dient que “la llibertat és una llibreria” o reivindicar que la cultura és un pilar fonamental i a l’hora de la veritat alimentar l’alarmisme i la inseguretat. No s’hi val, tampoc, perquè això fa pensar que rere aquests missatges de pretesa preocupació s’hi amaga la voluntat de crear i imposar un estat d’ànim i d’opinió.

Sóc la primera a defensar que això del nostre gremi és un negoci i no un passatemps sense ànim de lucre. Però si la resposta de les institucions del sector ha de ser cridar a la revolta i alhora preguntar “qué hay de lo mío” amb una campanya victimista disfressada de bona causa és que potser hauríem de mesurar les reivindicacions. O almenys que es reivindiqui només allò que es tingui el valor de defensar, enlloc de semblar un llop amb pell de xai.

Si el sector cultural vol ser pres seriosament i vol ser decisiu ha de fer una cosa molt bàsica: fer discursos que pugui defensar amb fets. 

Marina Porras
Opinió

La crueltat

Marina Porras