Permagel. Eva Baltasar. Club Editor

La narradora d’aquest llibre compara el sexe lèsbic amb l’action painting de Jackson Pollock, un dels mestres americans de l’art abstracte. Pollock es va fer famós a mitjan segle XX, quan els artistes es van quedar sense temes i sense llenguatge i buscaven refugi en el color, la matèria i l’experimentació. A les seves pintures importa el gest més que el resultat, i la narradora diu que follar amb una dona és com els quadres de Pollock – la magnitud de vida concentrada en el procés de la pintura d’acció.

A mi em sembla tot el contrari, que la pintura de Pollock és una expressió molt masculina de l’art. Pollock esquitxava les teles de pintura, espontani i enèrgic. L’obra és acció i temps. És com si Pollock expressés la seva virilitat amb els regalims de pintura que esquitxa el seu pinzell fàl·lic. Rothko es refugiava com un místic en les enormes superfícies de color, però a Pollock li interessava apuntar i concentrar, com als homes quan follen. Fins i tot li van posar el sobrenom de ‘Jack the dripper’ (el degotador),  un joc de paraules amb ‘Jack the ripper’ (l’esbudellador).

Permagel, lluny de les esquitxades inseminadores, és una novel·la vaginal, perquè la narradora veu i entén el món a partir de la seva sensibilitat sexual

Permagel, lluny de les esquitxades inseminadores, és una novel·la vaginal, perquè la narradora veu i entén el món a partir de la seva sensibilitat sexual. És com si les experiències s’anessin introduint i acumulant a la seva vagina per processar-les, fins al punt que, explicant-nos els seus jocs sexuals amb una amant, la narradora troba mentre va al lavabo un pinyol que s’havia quedat dins seu mentre jugava amb alguna fruita.

El llibre és un intent de connectar el cervell amb el cos, de provar d’unir el sentiment i la raó en una narració que faci sentit. La gràcia d’aquesta narradora és que busca la seva veu a partir de totes les coses que ha guardat dins la seva vagina receptiva. Per això la de Baltasar és una escriptura sensual, perquè l’autora escriu amb el cos – i el cervell s’hi ha d’adaptar. És així com es fa ‘Permagel’, la història d’una noia que recorre la seva vida entre salts temporals fins a explicar una experiència que la marcarà per sempre.

El llibre és un intent de connectar el cervell amb el cos, de provar d’unir el sentiment i la raó en una narració que faci sentit 

Les primeres pàgines em van fer una mica de por, perquè la novel·la comença amb una filigrana poètica – reminiscències de l’autora, una poetessa que no havia escrit mai prosa – on la narradora mira de justificar des d’on escriu i per què escriu. No cal justificar la necessitat d’escriure, i l’autora ho sap. Per això va triar per tancar el llibre una cita de Blai Bonet que diu “A mi, el silenci em fa mal dins la boca, com si menjàs pa dur”.

La frase dóna el sentit del llibre, que és una mena de monòleg confessional en primera persona – l’autora s’ho jugava tot a trobar la veu, i se’n surt. Eva Baltasar ha transformat l’experiència d’una lesbiana suïcida en una veu honesta que parla de com fer encaixar una realitat salvatge amb una sensibilitat estranya. Ara que ha trencat el permagel – la capa de la terra que no es desglaça mai perquè està massa lluny de la superfície càlida – veurem què més fa Baltasar per curar-se del silenci que li fa mal dins la boca. 

Marina Porras
Xuclamel La vida de la vida Marina Porras