Després d’escriure El secret d’en Joe Gould, el periodista Joseph Mitchell va entrar en una crisi de bloqueig i en una mena de depressió. Aquest reportatge es va publicar l’any 1964. Mitchell va continuar anant al seu despatx del New Yorker cada dia fins l’any 1996. Arribava al matí a la redacció, sortia a l’hora de dinar, i a la tarda es tornava a tancar al despatx. Durant tots aquests anys no va publicar cap altre text, tot i que es veu que no va parar d’escriure. 

Mitchell és conegut pels seus reportatges i les seves cròniques sobre la ciutat de Nova York i la gent anònima que la construeix. El periodista hi va arribar des d’un poblet de Carolina del Nord l’any 1929, just després del crac de la borsa. Mitchell tractava el periodisme com es mereix, això és, com un art literari; i entenia que la seva feina era explicar la realitat a partir de la seva creativitat. 

Entenia la importància de passejar i caminar per la ciutat, que és la protagonista dels seus textos, i descobria els seus racons inexplorats per a rescatar-ne les històries que hi passaven. Comprenia que per a fer periodisme s’ha de saber escoltar i cansar-se d’escoltar. Mitchell, explica Dedéu al pròleg, tenia unes orelles disposades a aguantar, amb una paciència d’animal desèrtic, la gent que xerra pels descosits fins a matar-te d’avorriment. 

Mitchell entenia la importància de passejar i caminar per la ciutat, que és la protagonista dels seus textos, i descobria els seus racons inexplorats per a rescatar-ne les històries que hi passaven

És el que va fer Joe Gould, el protagonista d’aquest relat. Provinent d’una família benestant de Nova Anglaterra i llicenciat a Harvard, Gould va decidir, mogut per la vocació d’escriure, traslladar-se a Nova York. Després d’uns intents fracassats provant de viure del periodisme, Gould va decidir que es retirava de la vida convencional i es dedicaria a la seva obra magna, la Gran Història Oral del nostre temps, un text que havia de revolucionar la literatura. 

El llibre, ple de transcripcions de converses i de narracions de relats i esdeveniments, convertiria Gould en el gran historiador americà, a l’alçada dels més grans cronistes. El seu autor estava convençut de convertir-se en una eminència amb aquest llibre de nou milions de paraules, dotze vegades més voluminós que la Bíblia. 

Gould es va convertir així en un excèntric rodamón que dormia en albergs i carrers, i que sobrevivia gràcies a la caritat dels seus compatriotes, que li donaven diners encuriosits o pertorbats per la llegenda que acompanyava el personatge. Va arribar a ser famós pels turistes – era fàcil de reconèixer perquè caminava carregant una gran carpeta amb els seus textos – i se’l veia escrivint pels restaurants i bars del Village. 

Mogut per la curiositat i per una mena de fascinació, Mitchell decideix glossar la seva història, i comença a tractar-lo i a descobrir-ne el caràcter volàtil i misteriós. El periodista es converteix en el confessionari de Gould, que aboca sobre ell totes les dades de la seva vida i la seva història – sempre amb aires de grandesa i sota el pretext de la importància del llibre que escriu –. Micthell, al contrari que molts artistes que el coneixen, el tracta sense compassió ni condescendència, fins i tot quan veu que Gould l’està aclaparant massa i que no se’l podrà treure de sobre. 

Només la fascinació i l’amor per l’estrany personatge, que es converteix al text en un emblema de la ciutat, poden produir un text com aquest. Mitchell sabia que amb aquesta història no només estava explicant una història sobre els excèntrics que la ciutat produeix: “Sempre tries algú proper que, fet i fet, acaba fen-te escriure sobre tu mateix – diu Mitchell en una entrevista – En Gould va haver de marxar de casa perquè no connectava amb el seu entorn, de la mateixa manera que jo també vaig haver de marxar-ne. Parlant amb en Gould, després de tants anys, vaig adonar-me que ell esdevenia jo mateix, en certa manera”. 

Aquest és un llibre bo, i és un gran exemple de periodisme, perquè parteix de la realitat dels fets per trobar-ne el tema universal i elevar-lo a la categoria que li correspon. ‘El secret d’en Joe Gould’ és un llibre sobre el propòsit i el sentit de la vida. 

Aquest és un llibre bo, i és un gran exemple de periodisme, perquè parteix de la realitat dels fets per trobar-ne el tema universal i elevar-lo a la categoria que li correspon

L’escriptor Javier Marías sempre diu que un dels motius pels que escrivim, llegim i veiem ficció és perquè tenim la necessitat que alguna cosa es pugui explicar d’una vegada i per sempre, sense que pugui ser desmentit, rectificat o matisat. Micthell, que treballava sobre la realitat però entenia el poder de la ficció, va trobar un personatge que amb el seu secret només podia estar al món en un espai ambigu entre la realitat i la mentida. 

Potser per això li va provocar una crisi de silenci, perquè el va enfrontar a la contradicció essencial de la seva manera d’escriure i, per tant, de la seva manera de viure. Mitchell volia escriure sobre l’inconscient d’una ciutat, i se’n va sortir tant bé que es va trobar a ell mateix al text. 

Marina Porras
Xuclamel Matar el drac Marina Porras
Marina Porras
Xuclamel Donar pinso per caviar Marina Porras