Tots els contes. Katherine Mansfield. Proa. Traduccions de Pep Julià, Anna Llitserri i Marta Pera

Les flors no han estat gaire ben llegides, en la literatura. Sempre s’han tractat com a decorat cursi, com a objecte simbòlic per a senyores bledes i sentimentals. No s’ha fet prou esforç per veure la seva cara cruel i despietada. Entre les incomptables virtuts de Katherine Mansfield (Nova Zelanda, 1888 – França, 1923), hi ha la de fer-nos veure la maldat de les flors.

Els seus contes estan plens de plantes espectaculars i precioses, que inunden les habitacions i els jardins de senyores infelices. L’excés de flors no fa bonic, sinó que embafa i angoixa, i fa que veiem els personatges com a titelles atrapades dins un enorme decorat. El color i l’olor de les flors els ofega i els impedeix veure i sentir la realitat. Les flors són una metàfora meravellosa dels contes de Mansfield, que parlen de la realitat soterrada, d’allò implícit.  

La literatura que paga la pena acostuma a sortir dels escriptors que ensenyen la seva lluita, la seva ferida o les seves contradiccions

La literatura que paga la pena acostuma a sortir dels escriptors que ensenyen la seva lluita, la seva ferida o les seves contradiccions. Mansfield ensenya als seus contes el dolor de l’ambivalència, dels personatges que es mouen entre sentir de debò i fer-ho veure. Com que la diferència entre el que són realment i el que projecten de cara enfora és tan gran, quan els personatges de Mansfield veuen el seu reflex al mirall no es veuen a ells mateixos, veuen “la persona del mirall”. La seva és una literatura feta d’aquests desdoblaments; de tot el que expliquem però, sobretot, de tot allò que callem.  

En un dels contes, unes noies que s’acaben de mudar en un jardí infestat de flors queden parades davant d’un àloe perquè només fa flors cada cent anys. La seva perplexitat – “veia les punxes llargues i esmolades que enrivetaven les fulles de l’àloe, i amb aquella visió el cor se li va tornar dur” – és una broma sàdica de Mansfield, que vol explicar que les noies no saben com entendre una flor que no es comporta com les altres, de la mateixa manera que elles no saben actuar fora del paper que s’han forçat a interpretar.

Són personatges que tenen una relació complicada entre l’interior i l’exterior perquè no saben què fer amb els seus sentiments. Els relats estan plens de dones que esperen algú que no arriba o que esperen que passi alguna cosa que no passa, exactament igual que quan Rodoreda diu que volia que les coses vinguessin i les coses no venien.  Són personatges que no suporten allò que no controlen i ho xuclen tot cap endins. “Ella no havia pogut sofrir mai les coses que li saltaven al damunt” – diu una de les narradores.

La vida als contes de Mansfield és “una ventada”, perquè t’agafa desprevingut i et sacseja. Mansfield, com a escriptora, es va rebel·lar contra la cotilla de les imposicions, i la seva vida curta – va morir als 34 anys – la va dedicar a descriure els límits i les costures de la pròpia societat

La vida als contes de Mansfield és “una ventada”, perquè t’agafa desprevingut i et sacseja. Mansfield, com a escriptora, es va rebel·lar contra la cotilla de les imposicions, i la seva vida curta – va morir als 34 anys – la va dedicar a descriure els límits i les costures de la pròpia societat. “Hi ha, us ho juro, en tots nosaltres, en allò millor de tots nosaltres – diu un relat – hi ha alguna cosa que s’incorpora d’un salt i crida “aaah!” d’alegria només de pensar en la destrucció”. És a partir d’aquest principi que treballa, escriu i viu Mansfield. De l’alegria en la destrucció, de sacsejar allò que en aparença no es mou, de l’intent de fer que vinguin les coses i d’encaixar la ventada incontrolable.

Qualsevol intent d’elogiar la seva prosa és ridícul perquè quedarà curt. Només cal llegir els seus llibres (especialment ‘Felicitat’ i ‘La festa al jardí’) per veure la magnitud de l’escriptora. La millor descripció de la seva prosa la dóna ella mateixa en un dels relats: “Per què és tan difícil escriure amb senzillesa? I no només amb senzillesa, sinó també sotto voce, oi que m’enteneu? Així, m’agradaria escriure. Sense subtileses, sense escarafalls. Tan sols la pura veritat, com només un mentider la pot explicar”.

Com els bons mentiders, la seva és una literatura que juga molt bé als preliminars, que va preparant el terreny per poder derrotar el lector amb una frase aparentment senzilla però que acumula molta mala llet. Un dels personatges diu que la seva religió és que “res no passa de sobte”, i la frase és a l’ànima de tots els relats. Mansfield va saber veure tots els replecs i les febleses del seu entorn, i els va transformar en art.

El seu últim recull de relats s’obre amb una cita shakespeariana que diu “de les ortigues d’aquest perill, n’agafarem la flor de la salvació”. La frase està inscrita la seva tomba.

Marina Porras
Xuclamel Destruir-se Marina Porras
Marina Porras
Xuclamel La mascarada Marina Porras