La vida material no és ben bé un llibre de Marguerite Duras. És un recull de textos d’ella trets d’una sèrie de converses amb el cineasta Jérôme Beaujour, que la va anar a veure quan gairebé no hi veia i no podia escriure. Li dictaven les converses un cop transcrites, i ella corregia i afinava. D’aquí en surt aquest llibret, que és un catàleg de notes disperses, de records i de conviccions. 

Quan es fa el llibre, Duras és una senyora que assumeix que està al final de la vida, i per tant es deixa anar. Si trobeu que algunes pàgines li van quedar exagerades, dogmàtiques o pedants tindreu raó. Però a ella li devia importar molt poc. Entre lapses de desintoxicacions duríssimes i lluint l’estatus d’autora icònica, la contenció devia ser l’última de les seves preocupacions. 

Un dels millors capítols és el que dedica als homes. Just després hi ha un text on parla de la casa. Que els dos capítols vagin seguits no és cap casualitat

El llibre té el to ondulant d’una conversa, i divaga força. Un dels millors capítols és el que dedica als homes. Just després hi ha un text on parla de la casa. Que els dos capítols vagin seguits no és cap casualitat. La idea és que els homes s’apropen a les idees abstractes i les dones a les coses concretes. “La devoció per un únic ésser al món, incontrolable, és femenina”, escriu Duras. A les dones els agrada focalitzar, i als homes els agrada expandir-se. Per això, segons la vedet francesa, la idea d’homosexualitat és millor per als homes. Els fa estar més a prop d’estimar un ideal. L’autora no transforma aquestes idees en cap manifest, i això és el que fa bonic el llibre. Duras es limita a explicar el que per a ella són evidències. 

Les dones han estat injustament relegades a les coses materials, però elles s’hi han trobat bé. Les dones s’han abocat i refugiat a casa. És la seva tendència natural, una tendència que Duras es va dedicar a combatre amb la seva vida. Pagant-ne el preu. Una llar serveix per retenir i per contenir – l’home, s’entén, que té tendència a escapar-se –. Està ben vist, i és una reflexió que no canvia, em temo, amb un repartiment equitatiu de les tasques de casa. 

Duras creu que totes les dones pateixen del mal de no saber llençar, de no saber desfer-se de les coses, de la concreció. Això les condemna a ser una gran vagina xucladora, que acumula objectes perquè no saben o no poden enfrontar-se a coses més grans. “Jo he llençat – escriu – i m’he n’he penedit. Sempre et penedeixes d’haver llençat a un cert moment de la vida. Però si no llences, si no saps separar-te de les coses, si ho vols guardar tot, et pots passar la vida endreçant, arxivant la vida”. Les dones s’han entregat a les coses perquè eren allò que podia donar sentit a una existència. Allò que no llençaven els permetia veure com el seu temps s’havia materialitzat en alguna cosa. 

El llibre us pot semblar la xerrameca d’una dona excèntrica, si us fa estar més tranquils. Però es fa difícil de menystenir-la, perquè rere tota la retòrica s’hi intueix una enorme intel·ligència, molt fina i molt ràpida

El llibre us pot semblar la xerrameca d’una dona excèntrica, si us fa estar més tranquils. Però es fa difícil de menystenir-la, perquè rere tota la retòrica s’hi intueix una enorme intel·ligència, molt fina i molt ràpida. A mi m’ha agradat molt veure com funcionava la ment d’una dona que ja sabia que ho tenia tot fet, i com aguantava una veu tan singular. Quan fa La vida material, Duras és una senyora que ha vist justificada la seva existència amb una gran obra. No necessita afinar, ni demanar permís ni disculpar-se. El llibre és de l’any 1987, i no ha envellit gens malament. Acostumats a llibrets feministes que donen ordres, que imposen i que modelen; l’humor i la honestedat de Duras m’han semblat més intel·ligents i més útils, si és que algú s’equivoca i se’ls vol apropiar per a alguna causa.