Ahir va fer 32 anys de la mort de J.V.Foix, i aquest aniversari ha coincidit amb l’arribada a les llibreries d’una nova edició d'Els lloms transparents, un recull d’articles de Foix escrits entre 1931 i 1936 al diari La Publicitat .Abans de la Guerra Civil, Foix encara no havia fet cap de les seves grans obres de poesia, i els lectors el coneixien com a periodista. 

Dècades més tard, la seva obra periodística quedaria molt en segon terme. Gabriel Ferrater explica al pròleg de l’obra que s’havia sorprès molt quan va descobrir que Foix havia escrit tant als diaris de principis de segle. Com que jo he estudiat Foix a partir de Ferrater, la sorpresa ha estat meva quan he llegit els articles d’aquest llibre. 

Bona part de la tesi ferrateriana sobre Foix és que aquest havia rebutjat la idea del catalanisme com a ideal col·lectiu. El poeta, diu Ferrater, sabia que l’idil·li cultural que proposava la Mancomunitat havia fracassat i va preferir imposar la seva expressió personal per damunt d’una ideologia comunitària. 

Havent vist fracassar el catalanisme, diu Ferrater, el poeta formarà part de la generació d’escriptors que reaccionen com a col·lectiu a la Primera Guerra Mundial i n’expressen el seu rebuig, en consonància amb artistes avantguardistes de la seva època. Ferrater lliga Foix amb una generació d’escriptors europeus que es van posicionar en contra d’aquest conflicte i que es van revoltar contra una societat on no se sentien còmodes. Per dir-ho amb els seus versos: “Deixeu-me sol, que só molts, i fressejo”. 

Però llegint els articles del llibre no reconeixem gens ni mica aquest retrat. Ferrater ens avisa: “Si, com em temo que és de témer, a algú li vingués ara de nou de descobrir que Foix és molt ben dotat per mirar amb ulls límpids les realitats que podríem dir-ne públiques, em permetré de fer notar que aquest do ja es revela d’una manera esclatant a les obres poètiques”.

No és que descobrim un assagista amb bon ull per a la realitat pública, és que descobrim un activista polític amb gran vocació d’incidir sobre aquesta realitat. Aquests articles entren de ple en els debats del seu temps i del seu país – alerten de l’amenaça dels totalitarismes, reflexionen sobre la llibertat d’expressió, sobre la relació entre literatura i feixisme o sobre les posicions intel·lectuals dels diaris francesos, anglesos o alemanys. 

Són articles on hi recorre una idea insistent i omnipresent: la llibertat. Foix no es cansa de reivindicar, a principis dels anys 30, el deure que té l’individu, el ciutadà i l’escriptor de pensar, treballar i crear de manera lliure. “No hi ha intel·ligència sense independència, no hi ha intel·lectual sense dependència del ver (...) un escriptor si té talent i salut acaba sempre per tenir raó damunt els perseguidors”. 

A més, contradint Ferrater, un terç dels articles són una defensa explícita del catalanisme i de la necessitat d’aquest espai polític per a aconseguir la llibertat nacional, que es lliga amb la llibertat individual. També hi ha una crida a recuperar i valorar el prestigi que la cultura catalana mereixia en tot el seu territori, del Rosselló a Mallorca passant per València, per citar tres exemples concrets. 

Aquests són, en definitiva, articles fets per a remoure la consciència col·lectiva i, fins i tot en algun cas (novembre de 1932) demanar explícitament el vot amb consignes com aquesta: “els patriotes tenen en aquests moments un deure: excloure de les candidatures qualsevol nom sospitós de subordinar la causa de la llibertat a qualsevol altra causa”. 

Ferrater, que va prologar l’obra, va decidir obviar la dimensió política de l’escriptor i en d’altres textos va presentar una figura que llegint aquests articles se’ns fa irreconeixible. Foix li havia dit, per explicar-li la seva obra: “Sempre que escric jo, vull dir nosaltres”. Ferrater ho va aplicar a la seva poesia, però llegint aquest llibre podem entendre la frase d’una manera ben diferent. 

El poeta va recollir, endreçar i triar aquests textos per publicar-los en forma de llibre l’any 1969. Per tant, encara que hagués canviat d’idees, és clar que no les rebutjava ni se’n penedia. “Foix no es busca a ell mateix – diu Ferrater – sinó que parteix d’allò que ja és quan es posa a escriure”. Caldrà anar a buscar el tercer volum de l’obra completa, “Articles, assaigs polítics”, per veure l’abast de tot allò que Foix era.