En un dels capítols de la meravellosa Fargo hi surt un ovni. És una sèrie d’acció que ressegueix els fets reals d’una massacre a Minnesota, i per tant l’objecte està totalment fora de lloc. És una escena de màxima tensió, un tiroteig al pati d’un motel. De sobte, un artefacte gegant amb llums verdes baixa de cel. L’ovni no fa canviar ni un mil·límetre els fets ni afecta els personatges. La nau baixa arran de terra i torna a pujar, i ja està. La massacre continua. El que vulguis pensar d’aquest ovni depèn completament de tu. 

Llegint Escriure, el llibre de memòries d’Stephen King, que també és de color verd extraterrestre, he pensat molt en aquell ovni. Crec que a King li encantaria. L’escriptor diu que les trames més interessants normalment es poden expressar amb la pregunta “i si...?”. ¿I si un ovni aparegués durant un tiroteig entre traficants i policies a Minnesota? 

Fins fa pocs dies, per a mi King era un senyor pesat que treia un llibre cada any i ocupava el centre de la taula de bestsellersde la llibreria

Fins fa pocs dies, per a mi King era un senyor pesat que treia un llibre cada any i ocupava el centre de la taula de bestsellersde la llibreria. No hagués pensat mai que podria interessar-me la història de la seva vida i del seu èxit. Les seves memòries desmenteixen el meu esnobisme, i m’han fet descobrir un escriptor interessant. També m’he reafirmat en la teoria que hi ha poquíssims artistes que tinguin una vida normal i que no siguin, d’una manera o altra, uns excèntrics.

Amb King, pensava que em trobaria la història d’un home fet a si mateix gràcies a la feina dura. No m’imaginava que tingués gaire fantasmes, fins que vaig llegir que havia hagut de caure molt avall per poder sortir d’una addicció bèstia a l’alcohol i la cocaïna quan es pensava que no podria escriure sense estimulants. El llibre explica com se’n va sortir, gràcies a la família i a la feina – rere qualsevol relat americà hi ha aquests dos pilars, no falla mai. 

King va ser un escriptor precoç. Escrivia contes des de petit, i d’adolescent col·leccionava les cartes de rebuig de les revistes en un clau penjat a la paret de la seva habitació. Primer copiava còmics i, quan la seva mare li va plantejar que enlloc de copiar podia fer-ne de propis, se li va obrir un món. “Recordo la sensació esbalaïdora de potència – escriu – de possibilitats que s’obrien, en considerar aquella idea”. Li va semblar que el deixaven entrar en un edifici immens ple de portes tancades i li donaven les claus per obrir-les, i que hi havia més portes de les que algú podria obrir en tota una vida.  

Per la manera com està narrada la història de la seva vida, entens que hagi guanyant milions de dòlars escrivint novel·les. Sap molt bé les tecles que toca i com les toca, i això és el que mira d’explicar a la segona part del llibre, que és un manual per a aprenents d’escriptor

Per la manera com està narrada la història de la seva vida, entens que hagi guanyant milions de dòlars escrivint novel·les. Sap molt bé les tecles que toca i com les toca, i això és el que mira d’explicar a la segona part del llibre, que és un manual per a aprenents d’escriptor. Alguns dels consells són obvis però sempre interessants, i segur que els explica amb més gràcia que molts professors d’escola d’escriptura. És com si entréssim dins la seva sala de màquines i ell ens anés explicant com funciona tot i corregís el que fem malament – per exemple, explicaria per què aquesta metàfora de la sala de màquines que acabo de fer és una merda però funciona. 

El manual, més enllà de la cosa tècnica, transmet una actitud davant l’acte d’escriure. King és un home que es pren seriosament el que fa, i que treballa intensament i des de fa molts anys per estar satisfet amb ell mateix. “No et prenguis la pàgina en blanc a la lleugera, no paris quan et sigui difícil, allibera’t de la por quan escrius”. Són consells obvis, si voleu, però són l’arrel de la seva feina i del seu èxit. Una de les idees troncals del llibre és que si et vols dedicar de manera seriosa a escriure això ha d’estar al centre de la teva vida: “has d’estar disposat a enfocar-te cap a endins de debò, a la vida imaginativa”. 

King s’ho passa molt bé escrivint, per això segueix publicant una novel·la cada any. En canvi, diu que durant una època cada paraula d’aquest assaig era una mena de tortura

King s’ho passa molt bé escrivint, per això segueix publicant una novel·la cada any. En canvi, diu que durant una època cada paraula d’aquest assaig era una mena de tortura. Per a ell va ser un repte haver d’escriure des d’un lloc que no era el que dominava, i d’aquella incomoditat en va sortir aquest llibre. 

En alguns moments sembla que l’escriptor s’ho pugui muntar tot només treballant dur i organitzant-se, però King sap que sense una mica de talent que no sap d’on li arriba no se’n podria sortir. Rere l’assaig hi ha la idea que totes les històries neixen d’una connexió genial d’idees que no saps ben bé com les ajuntes ni per què però funcionen. És una mica com l’ovni de Fargo, que al meu cervell quedarà lligat per sempre a la vida i miracles d’un redescobert Stephen King.