Quan algú et vol convèncer d’alguna cosa intenta ensucrar el discurs per poder lligar-te emocionalment. Quan algú vol fer creure’t alguna cosa de manera interessada fa veure que la seva pedanteria és, en realitat, complexitat.

Per això quan algú parla clar en un escenari confús i enredat se l’acusa de crueltat. Això passa perquè ser despietat no funciona mai en ambients acomodats, on cap problema acostuma a ser prou gros perquè justifiqui explicar la realitat sense filtres, per presentar-se sense fer pedagogia o utilitzant els matisos com a escut.

Carson McCullers explica en un assaig la relació entre la literatura dels realistes russos i la del sud dels Estats Units, dues literatures acusades de cruels i despietades. L’escriptora americana diu que aquestes literatures s’assemblen perquè tant a Rússia com al Sud es compartia una mateixa percepció: que la vida humana tenia un valor molt escàs. Eren ambients extrems i societats precàries, on totes les estructures es veien de manera cristal·lina i on les floritures no tenien manera de funcionar. 

La literatura dels realistes russos i la del sud dels Estats Units s’assemblen tant perquè als dos mons la vida humana tenia un valor molt escàs

A l’assaig McCullers defensa casa seva com la defensava Faulkner quan deia: “que m’acusin a mi com a escriptor d’abusar de la violència és com si acusessin un fuster d’abusar de l’ús del martell”. Ho deia perquè a la literatura del sud no hi ha més violència que a les tragèdies clàssiques gregues, però com que ells la presenten sense filtres se’ls pot acusar de cínics.

Els lectors estem massa acostumats a que els escriptors ens presentin els fets mastegats i se’ns digui com ens hem de sentir davant les experiències emocionals que se’ns expliquen. Quan l’escriptor rebutja aquesta responsabilitat paternalista, diu McCullers, el lector es desconcerta i se sent ofès. Però és precisament el fet de renunciar a tractar el lector com un menor d’edat el que fa bons aquests escriptors, perquè són capaços de transmetre la confusió de valors sense assumir-ne la responsabilitat espiritual.

Els lectors estem massa acostumats a que els escriptors ens presentin els fets mastegats

Si Josep Pla podia fer brometes sobre l’absurditat de llegir novel·les passats els trenta anys és precisament perquè alguns escriptors han sentit la necessitat de plastificar i ensucrar la realitat per intentar presentar-la de manera comprensible. És per això que cal defensar els escriptors que assumeixen el caos i no s’amaguen de presentar-lo.

És cert que tampoc cal passar-se i no cal arribar al nivell dels russos o els sudistes que, com diu McCullers, vivien en una societat on no sabien si un home valia més que una pila de fenc o si la vida mateixa era prou valuosa per justificar la lluita per obtenir els objectes materials que calen per mantenir-la. 

Però l’enorme distància entre les tesis d’aquests bèsties i els nostres relats acomodats – amb discursos prefabricats i farcits de pedagogia barata – és el que ens permet titllar qualsevol cosa de cruel.

No és que els escriptors sudistes i els russos no assumissin la crueltat sinó que no acceptaven el paper de tutors emocionals entre la veritat i els sentiments dels lectors. La crueltat de què s’ha acusat aquests escriptors no deixa de ser, explica McCullers, una mena d’ingenuïtat, una acceptació de les nostres incoherències espirituals sense preguntar-ne els motius i sense intentar plantejar cap resposta. Per això els escriptors que paguen la pena són i seguiran sent aquells capaços de defensar la seva pròpia veritat.  

annaguitart
La Setmana

Jordi Puntí sota control

Marina Porras