Amor i amistat. Jane Austen. Angle Editorial

Remenar els papers de joventut d’un escriptor acostuma a ser un vici fetitxista o una mania d’acadèmics, però en el cas de Jane Austen és una revelació sorprenent que ensenya l’abast de la seva genialitat. Amor i Amistat recull els relats que Austen va escriure quan era molt jove. Els va començar amb 13 anys, tot i que la majoria són fets quan en tenia entre 16 i 18. Com a bona autora vanitosa, alguns els va revisar més tard per si s’havien de publicar, tot i que això no va passar fins al cap d’uns anys de la seva mort. 

Són textos que Austen escriu per llegir en veu alta a la família, per entretenir-se junts durant els inacabables vespres anglesos. Estan recopilats en uns quaderns casolans, que il·lustrava la seva germana Cassandra. Són històries escrites amb l’alegria i l’atreviment d’una adolescent amb una bogeria encara incorrompuda i un talent per estrenar, i es llegeixen amb el mateix humor que van ser escrites.

Austen, que sovint es presenta com una senyora de mitjana edat que escriu novel·les morals, va començar a escriure per riure i per fer riure, i això no és gens anecdòtic. Les primeres històries d’Austen són relats satírics sobre homes rucs i pedants, sobre senyores que s’emborratxen, nenes macabres que cometen assassinats i noies estúpides que es desmaien per tots els racons que poden. 

Les primeres històries d’Austen són relats satírics sobre homes rucs i pedants, sobre senyores que s’emborratxen, nenes macabres que cometen assassinats i noies estúpides

Chesterton va veure millor que ningú que aquests relats donaven una visió completament nova de l’autora – el pròleg que va fer a Amor i Amistat ho explica molt bé –. L’escriptor anglès diu que el llibre és una obra burlesca de primera categoria, i va quedar meravellat per la vitalitat ofensiva d’aquestes històries, per la força i el talent que hi havia en una adolescent aparentment mundana. 

Si algú té temptacions de pensar que Austen és una escriptora innocent o ingènua, només ha de llegir qualsevol pàgina del llibre. Hi veurà que Austen tenia, des de molt jove, una mirada crua i cruel sobre tot el que l’envoltava. L’escriptora no va necessitar influències cultes ni una gran educació per domesticar aquesta mirada.

“Austen no es va inspirar per ser un geni –diu Chesterton– simplement era un geni. El seu foc va començar en ella mateixa, com el foc del primer home que va fregar dos pals secs l’un contra l’altre. Alguns dirien que els pals que va fregar estaven molt secs. Però amb el seu talent va fer interessant el que milers de persones haguessin trobat avorrit”.

La força del seu art ve de dins i no de fora. No imita, no sobreactua, no és impostada. És un cervell creador – no un mirall que copia allò que veu. És una veu forta i sincera que està provant i experimentant amb un talent que no sap gaire cap a on ha d’anar. El que sí que sabem és que volia riure – un riure sarcàstic que es transformarà en la gran ironia d’Austen, l’emblema de les seves grans novel·les.

La força del seu art ve de dins i no de fora. No imita, no sobreactua, no és impostada. És un cervell creador – no un mirall que copia allò que veu

Aquests relats canvien Austen perquè traeixen el seu secret. Ensenyen que era una senyora exuberant per naturalesa, i que el seu poder venia de saber controlar i dirigir aquesta exuberància. Ella hagués pogut ser tot allò que hagués volgut – una romàntica desbocada, una dramaturga còmica, una artista extravagant.

Però va triar, i d’aquesta tria neix el seu poder. La sàtira mordaç es va transformar en ironia intel·ligent i alliçonadora. No sabem el motiu d’aquesta metamorfosi. Potser va ser perquè, com recorda molt bé la vídua de Downton Abbey, la vulgaritat - i la crueltat d’un rialla que ridiculitza - no poden ser un substitut de la intel·ligència. Potser va ser perquè la maduresa la va dur a baixar del pedestal des d’on feia mofa per passar a barallar-se amb el món en igualtat de condicions. 

 

Austen va decidir que, si no podia fer funcionar el món com un mecanisme perfecte, almenys els seus llibres serien un intent d’apropar el món tal com era al seu ideal insubornable. La força per fer-ho venia d’aquest humor que la va fer escriure i que es veu tan bé en aquests relats, i que queda depurada a les novel·les. Hem de donar la raó a Chesterton quan diu que les armes que Austen feia servir tenien un acabat tan fi que no haguéssim sabut mai que eren tan fortes si no haguéssim pogut veure el forn on es van soldar. 

 

Xuclamel Coses que passen a les fosques Marina Porras
Xuclamel Menteix la primavera Marina Porras