Marguerite Duras (1914-1996) va escriure El dolor el 1985, un any després de la popular L'amant. Les dues obres, com altres de l'excepcional escriptora francesa nascuda prop de Saigon, son plenament autobiogràfiques. En el cas d'El dolor, l'autora va trobar uns quaderns perduts que havia redactat l'any 1944 al Paris ocupat pels nazis mentre esperava el retorn del seu marit, Robert Antelme, deportat per la Gestapo; potser ja no l'estimava, però l'esperava. Aquestes notes intimes li van servir per escriure un altra de les seves novel·les crucials, assaig i memòria, ficció i realitat, on expressa la pulsió sentimental i recorda els dies de la Resistència francesa.

El dolor ha estat traslladada ara al cinema en un exercici que respecta molt bé el caràcter de la veu narrativa, alhora que reconstrueix amb un verisme extrem l'ambient i la fisonomia d'aquell Paris trasbalsat i el dolor que sentia Duras per la pèrdua. Encara que ben diferent que l'original (Le Douleur), el títol rebut entre nosaltres, Marguerite Duras. París 1944, remarca que estem davant d'un film sobre un personatge, una ciutat i un any significatiu, on també resulten clau les figures de Pierre Rabier (el col·laboracionista interpretat per Benoît Magimel) i l'activista Dyonis Mascoli (que es convertiria en amant de la protagonista). Sempre ha estat difícil reproduir en cinema la primera persona literària. Generalment, es recorre a un excés de veu en off que acaba explicant les coses més que les imatges mateixes. El realitzador Emmanuel Finkiel i l'actriu Mélanie Thierry han aconseguit superar aquests impediments estructurals fent de la veu i el cos, de la paraula i la imatge, una sensació molt homogènia.

La relació de Duras amb el cinema és molt estreta, però ha destacat més per la seva obra com a directora o guionista que no pas per les adaptacions que de les seves novel·les s'han dut a terme. La prosa de Duras pot descriure les cites entre una dona i un home a una habitació prop del mar, cites en les que ella li paga diners a ell perquè s'estiri al seu costat sense que hi hagi sexe (Los ojos azules pelo negro). Pot també evocar l'amor entre l'autora i el seu germà mort prematurament (Agatha) o la seva relació, quan tenia 15 anys, amb un ric comerciant xinès de 26 (L'amant). Ens trasllada al vessant més foc i pertorbador de l'erotisme amb El mal de la muerte El hombre sentado en el pasillo, dos relats curts publicats a la col·lecció eròtica de Tusquets dirigida per Luis García Berlanga als anys vuitanta, dos històries sobre la impossibilitat d'estimar. Aquest fou un dels seus temes més importants, l'amor, el desig i la irreversibilitat dels sentiments: India Song, novel·la avantguardista publicada el 1973, és com una història d'amor immobilitzada en el moment culminant de la passió.

Portar tot això a les imatges en moviment és complex, o bé una quimera. Com filmar l'expressió "Molt aviat a la meva vida ja va ser massa tard", pertanyent a L'amant, la novel·la que va dedicar al director de fotografia Bruno Nuytten. El millor exemple és la versió que de L'amant va fer Jean-Jacques Annaud el 1992, on va trair la poètica de l'escriptora per realçar un erotisme provocador i alhora esteticista: es va parlar més dels nus de la seva jova protagonista, la debutant Jane March, que de la complexitat del text de Duras. Però tampoc Peter Brook va sortir ben lliurat de l'adaptació que va realitzar de Moderato cantabile el 1960, ni Tony Richardson va aconseguir una bona pel·lícula amb El marinero de Gibraltar el 1967, tot i que el cineasta britànic es va entendre bé amb l'escriptora i aquesta ja havia signat el guió de Madeloiselle (1966), on Richardson es va atrevir amb un text de Jean Genet filtrat per la prosa de Duras. La darrera aproximació abans de Marguerite Duras. París 1944tampoc és reeixida encara que porta la firma del interessant cineasta cambodjà Rithy Panh: Un barrage contre le Pacifique(2008) sembla més construïda en funció de la seva protagonista, Isabelle Huppert, que no de la història, ambientada a la Indoxina de 1931, un altre lloc i moment essencials en la vida i obra de l'autora.

La relació plena entre la escriptura de Duras i el cinema la trobem quan es ella qui participa activament en el procés, sigui a un costat o a l'altra de la càmera. Quan començava a desenvolupar-se a França el Nouveau Roman, terme literari encunyat el 1957 i del que van participar Alain Robbe-Grillet, Claude Simon i Duras, entre altres, Alain Resnais li va demanar el guió de Hiroshima mon amour(1959), film clau de la modernitat cinematogràfica; el següent de Resnais, igual de important, El año pasado en Marienbad(1961), va ser escrit per Robbe-Grillet. No és tractar d'una adaptació: Duras va escriure el seu text saben que l'havia de filmar Resnais. Es un text essencialment cinematogràfic i al mateix temps d'una literalitat exquisida: "Sols es veuen les dues espatlles, estan tallades del cos a l'alçada del cap i dels malucs. Aquestes dues espatlles s'abracen i estan com xopes en cendra, en pluja, en rosada o en suor, com es vulgui", escriu Duras, i filma després Resnais, a l'inici del film.

El director Benoît Jacquot va escriure al seu llibre sobre Duras, del 1975: "Al contrari del seu estatus com escriptora, que és el d'una gran vedette de la casa editorial de París més gran, autora d'uns llibres que tan aviat estan escrits es publiquen, es distribueixen i es compren sigui quina sigui la seva dificultat, Duras és un fet totalment extrínsec a la indústria cinematogràfica. El seu nom al cinema no té valor de canvi, no treu cap guanyi d'aquesta activitat". La seva trajectòria com directora va ser un misteri per molts i un plaer per pocs. Al marge del sistema, amb pocs recursos econòmics però amb la complicitat de actrius, actors i tècnics importants, va rodar els temes que volia i amb estructures allunyades de la narrativa tradicional. 

Va fer una vintena de pel·lícules com directora. La Musique (1967) és la primera. Nathalia Granger (1972), protagonitzada per Jeanne Moreau, una de les més personals. India Song (1975) és l'única estrenada aquí, amb l'actriu amb qui es va entendre millor, Delphine Seyrig: translació de la seva pròpia novel·la del 1973 que ja era en si mateixa una peça experimental, on l'acció és mínima i hi ha una sèrie de veus que son alienes a la història; el resultat és fascinant, amb l'atmosfera carregada de l'ambaixada francesa a Calcuta el 1931 com preciós escenari. Son nom de Venise dans Calcutta desert (1976) experimenta de nou la relació entre imatges i sons, ja que està rodada a un lloc diferent que India Song però amb la banda de so d'aquest film. Le Camion (1977) és essencialment una conversa entre Duras i Gérard DepardieuLes Enfants(1985) va ser l'última que va dirigir.

Escriptora d'èxit notable, ideava el cinema a contracorrent. Va reflexionar molt sobre el fet cinematogràfic. Per ella era quasi tan important com la literatura. Va dissenyar i coordinar un número especial de la revista Cahiers du cinéma (juny de 1980), titulat "Les yeux vertes", on va escriure: "No sé si he trobat el cinema. Ne he fet. Per als professionals, el cinema que jo faig no existeix". Crec que Emmanuel Finkiel, un director professional, les pel·lícules de Marguerite Duras si que existeixen i, amb el seu estil personal, ha intentat ser amb Marguerite Duras. Paris 1944 com era ella quan pensava en imatges.