La novel·la Histoire du chevalier des Grieux et de Manon Lescaut, de l'abbé Prevost, va colpir la seva època. En ella, l'eclesiàstic, escriptor, traductor, periodista i aventurer francès, es basava en la seva pròpia fugida de França deixant enrere els benedictins i el vot de castedat en aquella època d'abans de la Revolució Francesa en què el també eclesiàstic -de molt més alta jerarquia- i descregut Talleyrand afirmava que qui no l'havia conegut no sabia el que era l'alegria de viure. Publicada l'any 1731, com a part integrant d'un projecte literari més ampli -Mémoires et Aventures d’un homme de qualité qui s’est retiré du monde-, la seva fortuna li va fer merèixer l'honor de ser adaptada diverses vegades com a òpera. Un dels últims a posar-s'hi -i no especialment fidel, grapejada per diverses mans en una operació realment plena d'ara caic, ara m'aixeco- va ser un jove Giacomo Puccini, que buscava amb ella consagrar-se en el món de l'òpera italiana i esdevenir, definitivament, l'hereu del podi del mestre Verdi. 

Realment, la fidelitat a la novel·la d'aquella adaptació, on ja van participar els fidels Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, era secundària. El més important és que amb ella, Puccini es presentava com el gran compositor de les heroïnes. De Manon en serien tributàries Mimí, Tosca, Cio-Cio-San, dones absolutament protagonistes d'uns drames que acabaran amb la mort -per malaltia o per suïcidi- i que les portaran per terratrèmols emocionals marcats per l'amor, el desig i el sexe. Diverses seran les facetes d'aquesta tragèdia amorosa que els tocarà viure. Que els tocarà viure en un context històric concret, però amb estranyes i inquietants lectures actuals. La protagonista de La Bohème viu un amor contra rellotge de la seva pròpia vida; l'heroïna de Tosca mata l'home que la vol sotmetre sexualment; Madama Butterfly, per contra, és enganyada, abandonada i traïda per un marit penques que s'aprofita de les diferències d'edat, de maduresa, de cultura i de situació econòmica de la seva esposa exòtica en un clar exemple d'explotació o turisme sexual.

Manon Liceu/Bofill

I Manon Lescaut? Com la Violetta Valéry de La Traviata o com Magda, la protagonista de La Rondine, se'ns presenta com una cortesana, una demi-monde, una cocotte, una mantinguda o tots els noms que vulguin trobar-se per la prostitució més o menys de luxe abans i ara. De fet, també s'aboca cap aquest camí, en un moment o altra de la seva vida d'altres heroïnes puccinianes -de la cosidora Mimí a la gueixa Butterfly, passant per l'actriu Floria Tosca. Hi pensava sortint de l'estrena de la versió de la Manon Lescaut que ha muntat el Gran Teatre del Liceu per aquesta recta final de temporada, que no passarà a la història musicalment parlant, però que fa un interessant exercici de trasllat d'època, del segle XVIII original a la Bélle époque en què es va estrenar l'obra, amb referències a la immigració a Amèrica -l'obra comença i acaba a l'illa d'Ellis- i la prostitució de luxe, present en el gran bordell del segon acte, on Manon frueix de les classes de ball, dels músics i del perruquer que ha de realçar la seva bellesa i disponibilitat davant la mirada luxuriosa del seu protector Geronte i els seus amics.

Sortint de l'espectacle i veient que a la mateixa vorera del teatre noies vingudes d'altres continents s'oferien per quatre rals, se'm va fer present que aquella Manon no és una prostituta stricto sensu -com aquelles joves de la Rambla i algunes de les seves companyes embarcades cap a la Lousiana. Manon no hi cau per desig de prosperitat social -o llibertat, en un món d'homes-, necessitat, per deshonor o desesperació amorosa, sinó que, com se'ns explica, es tracta d'una noia acostumada als luxes i a un nivell de vida alt, que havent descobert l'amor quan era conduïda a un convent, és capaç conscientment de sacrificar-lo per un ric "protector" que li pot comprar totes les joies i proveir-la de tots els capricis que desitja. Manon és una sugar baby, el nom que darrerament ha fet fortuna per definir aquella dona jove i bonica que lliurement s'avé mantenir una relació desigual -romàntica, sexual o inclús sense aquests requisits- amb un home més gran, ric i generós, a canvi de regals cars i luxes desmesurats i tot emboirat per una estranya nomenclatura de connotacions paternofilials -sugar daddy és el nom que rep el "pagano", com el mateix Geronte no s'està de dir que els seus sentiments són quasi de pare a filla.

Una sugar baby materialista atrapada -gens metafòricament- per la cobdícia de no voler renunciar als luxes aconseguits posant a disposició el seu cos, joventut i bellesa a canvi d'un tren de vida que creu merèixer. Hauria arribat a temps de detenir-la la força pública, si hagués marxat de seguida amb el seu enamorat Des Grieux, sense entretenir-se a arreplegar el botí aconseguit del seu daddy? Tampoc tenim dret a jutjar-la, certament. El càstig, la moral, vindrà en la seva mort "sola, perduta e abbandonata", per goig nostre un dels moments més emotius d'aquest primer gran èxit puccinià. 

Manon /Liceu©A Bofill