El Liceu ha encetat l'any 2019 recuperant una coproducció del Covent Garden estrenada per primer cop el 2006 i que els espectadors del Liceu ja tenim ben apamada. D'estètica minimalista i vestuari llampant i lluït, aquest muntatge presenta l'interior d'un habitatge japonès envoltat de portes corredisses de paper translúcid i un tatami, pràcticament buit d'elements escenogràfics, en el qual allò que més ressalta és la figura femenina de Butterfly, protagonista indiscutible de l'òpera homònima que tant d'esforços va suposar per a Giacomo Puccini (1858-1924), que va haver de viure l'amargor d'una estrena, el 1904 a la Scala de Milà, que no va funcionar, malgrat el llarg temps que havia dedicat a idear-la i compondre-la. Perfeccionista i cagadubtes com era, va acabar fent-ne una darrera versió, el 1907, que és la que es representa en l'actualitat. i que ens ofereix una visió punyent, ben verista, de l'exotisme oriental que tant de moda estava a finals del segle XIX i principis del XX. 

Madama Butterfly Antoni Bofill Gran Teatre del Liceu

Lianna Haroutounian és Madama Butterfly i Jorge de León, B.F. Pinkerton/Antoni Bofill

La música del geni de Lucca és hereva de la gran tradició italiana però incorpora tot un seguit de recursos harmònics i dramatúrgics de clara influència wagneriana. El gran mestre del melodrama operístic ens presenta l'exemple més paradigmàtic del valuós llegat de personatges femenins que protagonitzen les seves òperes més conegudes. Madama Butterflyés, essencialment, una òpera per a un sol personatge, el de Cio-Cio-San, la noieta de quinze anys que es veurà forçada a superar la innocència adolescent per acabar assumint que, ben mirat, no ha estat res més que el caprici d'un militar yankee i, per tant, davant la cosificació de què ha estat víctima opta per cedir el fill al matrimoni americà i morir amb honor practicant l'harakiri. 

En una òpera pràcticament d'un sol personatge, com ho és aquesta, cal que l'intèrpret sigui de categoria per tal que tot el muntatge funcioni. I això és ben bé el que passa amb la Butterfly de Lianna Haroutounian, La soprano armènia ha debutat al Liceu amb una interpretació magistral: matisada, viscuda, amb un cant rotund en les mitges veus i segur en el registre agut, i amb un color preciós, agradable d'escoltar, que va anar guanyant intensitat a mida que avançava la tragèdia. Al seu costat el Pinkerton de Jorge de León va lluir una gran presència escènica, amb un cant potent, sense matisos, de timbre poc agraït i uns aguts nasalitzats. En qualsevol cas, millor que el Roberto Alagna del 2013. Damián del Castillo va fer un Sharpless compassiu, mesurat i cantat amb un bon fraseig. Ana Ibarra va encarnar una Suzuki delicada, amb un cant correcte. La resta de personatges, comprimaris, va complir sense excel·lències. 

Madama Butterfly Antoni Bofill Gran Teatre del Liceu

Una escena de Madama Butterfly/Antoni Bofill

L'orquestra, sota la batuta de Giampaolo Bisanti, va mostrar un bon rendiment, tot i que la lectura del director italià va ser, pel meu gust, una mica efectista, amb algunes solucions discutibles pel que fa a tempi. El cor, que té una presència irrisòria en aquesta òpera, va complir, especialment en un bocca chiusa delicat i plaent. 

Aquest és un muntatge que farà les delícies dels defensors de les òperes sense invents estranys. Explica la història de forma pulcra, sense trair l'espai escenogràfic original, posant èmfasi en els estats d'ànim de la protagonista i amb una estètica nipona senzilla i bonica. Però justament perquè és un muntatge correcte, que permet recuperar-lo regularment i no comporta grans complicacions tècniques (ni, per descomptat, econòmiques, després de tretze anys!), esdevé una mica cansat de revisitar. No és per desmerèixer una producció que funciona, que és bonica, però potser fóra bo que els responsables del Liceu es preguntessin realment quin tipus de produccions ens mereixem els liceistes. Cal fer una programació a base de títols de repertori en produccions correctes i reaprofitades o cal optar per fer muntatges moderns, que ens permetin acostar-nos als clàssics del repertori des d'una mirada actual? Dit en unes altres paraules: cal produir una Madama Butterfly com si fos una papallona d'entomòleg, impertorbable al pas del temps? O convindria que el públic pogués entendre per què l'òpera del compositor toscà segueix essent vigent en el món d'avui en dia, amb produccions modernes, tal com es fa, en un altre estil, amb el teatre de Shakespeare? No és ben bé aquesta la gràcia dels clàssics? 

Madama Butterfly Antoni Bofill Gran Teatre del Liceu

Escena final de Madama Butterfly/Antoni Bofill

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat