El dia que va néixer Lucia Berlin un allau va arrasar un terç del seu poble. Tot, a la seva vida, va ser igual d’espectacular i dramàtic. Ara podem resseguir una part de la seva biografia a Benvinguda a casa, un llibre que recull notes autobiogràfiques sobre els llocs que Berlin considerava casa seva. Mentre escrivia aquest article he fet un mapa de les cases que va enumerant. Els punts marcats al mapa han arribat fins a la lletra “Y” de l’abecedari (és a dir, vint-i-cinc llars) i encara crec que ens en falta alguna. Els punts del mapa van des d’Alaska fins a Santiago de Xile de nord a sud, i de Nova York a Califòrnia, d’est a oest. Assenyalen des de barraques precàries fins a una mansió d’estil tudor, passant per pisos destralers, cases aparellades i refugis vora el mar. 

La vida de Berlin va ser, des del primer dia, una muntanya russa. El seu pare treballava a la indústria minera, i els primers anys els va passar en jaciments i pobles miners d’Idaho, Kentucky i Montana. D’Idaho recorda que s’estirava a l’herba sota un lilà i respirava fins que es marejava: “potser aquests van ser els primers senyals d’alarma, i els lilàs, la meva primera addicció”. De Montana recorda les cares roses i lluents dels seus petits amics. Vivia en una casa sense calefacció – s’escalfaven amb el forn – i a les fotos (que omplen el llibre i són precioses) se la veu sempre rient i amb els ulls brillants. Moltes de les fotografies de quan era petita són a l’aire lliure, i fan pensar que la seva resistència titànica es va forjar en aquests anys de vida al carrer. 

Poc després de Pearl Harbor, envien el pare a la guerra. La mare, la germana i ella es muden amb els avis a El Paso, Texas. D’aquella casa en recorda els plors desconsolats de la mare, i l’olor a tabac i alcohol que flotava a l’ambient. L’avi era un reputat dentista i un bevedor empedreït. Aquest últim vici el compartia la seva mare, i l’acabaria compartint i patint la Lucia. Diu que després de El Paso van anar a Arizona, en una casa on els ratpenats entraven per la finestra, s’espantaven i li clavaven cops a la cara amb les ales. 

La vida de la família canvia radicalment quan el pare torna amb una feina nova. Es muden a Santiago de Xile, i la Lucia adolescent viu en una casa plena de luxes i criats. Aquest esplendor va espantar la seva mare, que cada nit es retirava aviat acompanyada d’una ampolla d’alcohol. La Lucia escriu “jo era molt guapa, portava roba bonica i totes les meves amigues eren tan frívoles com jo”, i les fotos donen fe d’aquesta frase. La primera vegada que s’enamora és a la Universitat de Nou Mèxic. Allà coneix un estudiant mexicà amb qui passa les nits sobre un matalàs en una terrassa del campus. Una professora els enxampa i avisen els pares, que amenacen de fer-la fora de la universitat i enviar-la a Europa. Ella ho ha de deixar amb aquest noi, que estima amb un sentiment intensament i entregada: “Jo em pensava que tothom se sentia com nosaltres quan s’enamorava. No va ser fins al cap d’un temps que em vaig adonar que el nostre amor va ser més especial que qualsevol altre”.

Per evitar que l’enviïn a Europa, la Lucia es casarà amb un home que li promet estabilitat: Paul Stuttman, el seu primer marit. És un escultor brillant i enlluernador, que fa el que vol amb ella: “Jo agafava la tassa per la part que cremava i li oferia la nansa”. Tenen un fill, en Mark. Quan n’espera un altre, el marit els abandona. La nit abans que nasqués el segon fill coneix el seu segon marit, i la família se’n va cap a Nou Mèxic. Ara és ell qui està enlluernat. En Race, el senyor en qüestió, és un músic que guanya la vida de manera molt precària. A la primera casa on viuen no hi ha nevera, ni pica, ni estufa ni aigua corrent, i ella té dos bebès petits. 

Suposo que per a ser a l’ull de l’huracà artístic, la família es muda a Nova York. Viuen en un pis petit, i la Lucia s’emporta els nens al matí perquè en Race pugui dormir després de passar-se la nit tocant. Passegen per la ciutat, agafen el metro i baixen cada vegada en una parada diferent, per aprendre’s els barris. La seva segona casa a Nova York és un pis damunt d’una fàbrica de pernil dolç. Té uns finestrals alts que donen al riu Hudson. A l’hivern, la calefacció i l’aigua calenta s’acaben a les cinc i no en tenen durant tot el cap de setmana. Explica que els nens dormien amb orelleres i manoples, i ella escrivia al costat del forn, amb guants. 

Una nit d’hivern, un home que havia conegut a Nou Mèxic truca a la porta. Porta una ampolla de conyac i quatre bitllets per anar a Acapulco. Lucia agafa els nens i fuig amb el senyor Buddy Berlin, el seu tercer i últim marit. Viuen una estada paradisíaca a Mèxic, fins que una nit la Lucia es desperta i s’adona que en Buddy no és al llit. Va al lavabo i se’l troba punxant-se heroïna. Diu que va ser a Albuquerque, on es van mudar després, on va aprendre què era la por. La por als camells, a les drogues, als narcotraficants, i la por a no tenir una dosi: “Aquells primers anys a Edith Boulevard ell se’ls va passar entrant i sortint de l’heroïna i nosaltres entrant i sortint de la felicitat”. És en aquesta casa on té el seu tercer fill. 

A Yelapa (Jalisco, Mèxic) hi viuen en pau una temporada, fins que torna a aparèixer el monstre de l’heroïna. El mal record que té d’aquesta casa a tocar del mar són els taurons i els escorpins. Els nens creixen com salvatges, en plena natura. L’aventura d’aquest llibre s’acaba en un viatge de Mèxic a Guatemala. La Lucia tenia trenta anys. Sembla mentida que es pugui viure tant en tres dècades. La resta de la vida no se’ns explica al llibre, però va ser igual d’intensa. Es divorcia d’en Buddy. La seva mare se suïcida. Fa un doctorat a la Universitat de Nou Mèxic. Es muda a Califòrnia. Allà fa de professora d’institut, de dona de fer feines, de telefonista i d’auxiliar d’infermeria. Ho va fer mentre escrivia, pujava quatre fills, bevia i finalment vencia l’alcoholisme. El 1994 comença a fer de professora a la Universitat de Colorado fins que estava tan malalta que es va jubilar l’any 2000 i sen va anar a viure amb el seu fill Dan a Los Angeles, on va morir de càncer. 

A aquest llibre l’acompanyen un recull de cartes que la Lucia va escriure a uns amics durant aquests trenta anys. Semblen banals, però hi veiem la preocupació d’una aspirant a escriptora per “procurar no dir res que no estigui convençuda que és la veritat” i no fer-se trampes quan escriu. Li passa el que els passa a algunes dones intel·ligents i talentoses: escriure li és fàcil, però sap que amb això no n’hi ha prou: “Tot sempre és fàcil per a mi, no pas a dintre meu, sinó en les coses que vull (...) Hauria pogut ser una escriptora, però m’hauria costat massa interessar-me més en el que veia i en la manera de dir-ho que no en el que sentia, en el que jo era. Ara he de fer això per sentir que no faig trampa, per justificar la comoditat”. 

Lucia Berlin es va convertir en una gran escriptora perquè no es va resignar a la comoditat d’escriure el que sentia i prou. No es va plegar, com diu ella mateixa, a la seva vanitat. No en tenia prou amb la seva prosa enlluernadora i vitalista. Va treballar el seu estil durant dècades fins a estar-ne satisfeta. Durant els anys seixanta i setanta ho va fer de manera esporàdica. Quan els nens ja eren grans i havia vençut l’alcoholisme, s’hi va entregar amb voluntat de ferro fins a la seva mort prematura. Llegint aquest llibre ens sembla mentida que no es limités a traslladar la seva vida d’espectacle als seus contes. Però ella sabia que amb això no n’hauria tingut prou. ‘Benvinguda a casa’ permet resseguir la recerca frenètica d’una dona que sempre volia alguna cosa més. Més amor, més ambició, més esperança, més vida. Diu: “La primera paraula que vaig pronunciar va ser “llum”. Havia de viure a l’alçada d’aquest començament. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat