Ira (Tanit Poesia, 2019) és el segon llibre de poemes de Jordi Solà Coll (Barcelona, 1963). Un poemari que ens exposa al dolor que l’home infligeix, indiscriminadament, a altres homes. Hi afegiria “en el pitjor dels mons possibles” tal com el poeta apunta en el primer poema d’aquest llibre sense concessions. La paraula “dolor” es repeteix en alguns dels poemes i també reiteradament a “Èxode” –el colofó en prosa poètica que conclou Ira– i es concatena –el dolor– amb paraules, versos i reflexions que obliguen, ben sovint, a una meditació profunda.

Jordi Solà Coll ens recorda que vivim en un món sense “treva ni pietat”, en una “terra esventrada” i  sotmesos dolorosament a tota mena d’amenaces. A Ira hi ha uns quants poemes breus i contundents que m’han colpit especialment. Hi ha el malson i el crim, l’hecatombe –paraula emprada en el darrer poema de la primera part–. Quan parla d’extinció em fa pensar en la tràgica supervivència dels desheretats, i hi veig la figura de la poeta Nelly Sachs i una clara referència a la Xoà

Ira també tenen cabuda els nàufrags, els cossos que suren en la mar, els infants que regiren les deixalles en un abocador i també l’acció mortífera de les mines, entre moltes situacions que renoven el sentit del concepte d’Holocaust. Hi ha l’Holocaust històric i, d’altra banda, la idea de catàstrofe en temps present tal com queda reflectida en els seus poemes. El rerefons històric l’albiro –entre altres– en el darrer poema de la segona part: “agut, l’udol, / es re-plega / en l’hàbitat / del rés: no / -res i bosc, transita la paüra.” Fet que fa que trobi força significatives les cites de Celan, Kertész i Levi amb què encapçala les parts en què es divideix el llibre. En definitiva, és ben veritat que estem immersos en “ple conflicte bèl·lic” i en un perill constant que posa en joc la nostra vida.

Però els seus poemes van també més enllà. Perquè Jordi Solà Coll es mou entre l’“ésser” i el “no-res” i “la voluntat de ser / en el poema”; hi ha un matís que em sorprèn perquè em trasllada a les meves lectures de Celan: aquesta “rosa de ningú”, que el poeta cita un parell de vegades. És un detall més que em fa sentir identificat amb Ira. Un llibre que conclou amb l’esmentat epíleg, intitulat “Èxode”. Una prosa impressionant d’on recullo aquestes cites: “l’ésser duu oculta la llavor de l’extinció”, “la ira és un consol on reposar”, “saber callar és una virtut poètica”, “copsar allò que no pot dir-se. Però dir-ho quan pertoca”. Per acabar afegint que allò que destaca d’Ira és la seva riquesa metafòrica, el domini del llenguatge i el sentit de la poesia entesa com un tot.   

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Maria Josep Escrivà/Jordi Solà Coll
Poetes sota pressió

Poetes sota pressió: Maria Josep Escrivà

Maria Josep Escrivà