De vegades ha de passar temps, però quan se’t confirma una intuïció fonda que tenies i no sabies explicar-te és quan estàs més convençut que saps llegir el món. William Faulkner ho escriu tot sempre fins al fons, fins i tot – o precisament – quan segueix una intuïció cega que no acaba de saber formular. 

Que una de les seves millors novel·les es tituli Llum d’agost no és anecdòtic, perquè la llum d’aquest mes és la més forta, la que crema més. La que ensenya les coses de la manera més crua possible, sense marge d’ombra. Aquest és un llibre sobre els instints dels homes i alhora un assaig sobre les contradiccions d’aquests instints.

Que una de les millors novel·les de Faulkner es tituli Llum d’agost no és anecdòtic, perquè la llum d’aquest mes és la més forta, la que crema més

“És la consciència, i no pas el dolor, qui recorda mil carrers deserts i salvatges”. És el començament d’un capítol de la novel·la, i explica perfectament com el cervell intenta manar sobre la natura dels homes. És la nostra idea de patiment – no el patiment mateix – el que ens fa mal. Patim perquè tenim una idea de dolor al cap, però aquest dolor és absurd i remet a l’infinit, perquè l’home pot suportar tot el sofriment que es proposi. 

“L’home fa, engendra – diu Faulkner – moltes més coses de les que pot traginar o hauria de traginar sobre les espatlles. I és així com descobreix que és capaç de suportar qualsevol cosa. Vet aquí el que és. Vet aquí la tragèdia. Que és capaç de suportar-ho tot i qualsevol cosa”. 

La natura, per si mateixa, és fàcil d’entendre. Té les seves lleis i les seves normes. És quan l’home si posa pel mig que s’endureix i es torna estranya. Aquesta idea s’explica al llibre a partir de les contraposicions entre l’home i la dona, i la manera com plantegen la vida. Les dones, diu Faulkner, són natura. Com que creen vida hi estan directament connectades. Es deixen portar per les seves lleis, no s’hi oposen. Els homes, en canvi, inventen construccions contra ella perquè es creuen més llestos que el propi instint. Intenten superar la natura amb la seva idea de món, i fracassen llastimosament. 

Al llibre, una mare vol protegir el seu fill d’un marit maltractador. El noi s’hi oposa, perquè creu que el pare té una idea de les coses més recta que la d’ella, i acaba sent un ruc disposat a deixar-se matar de la manera més idiota. També hi ha una noia que marxa de casa amb un fill il·legítim per buscar un home que s’ha fugat i que sap que no trobarà. Els senyors que troba intenten alliçonar-la, guiar-la cap a un camí més endreçat, i acaben derrotats, perquè res pot aturar la intuïció d’una mare que sap que no fa res dolent criant el seu fill tal com l’ha portat al món. 

És per això que els homes pateixen per les dones. Perquè intenten imposar la seva manera de fer i les seves idees estúpides contra senyores que saben que res podrà vèncer la pròpia natura. I per això Faulkner pot fer una frase com aquesta: “¿Quina dona, bona o dolenta, ha patit mai tant per culpa d’una bèstia bruta de mascle com han patit els homes per culpa de les bones dones?”. 

Tota la novel·la és una aproximació a la noció d’instint. Pots llançar tot d’idees contra la teva naturalesa, que només faràs que carregar coses sobre les espatlles i haver de suportar un pes que costarà horrors assumir. Quan Faulkner diu que és una tragèdia que un home ho pugui suportar tot remet a això.

Tota la novel·la és una aproximació a la noció d’instint. Pots llançar tot d’idees contra la teva naturalesa, que només faràs que carregar coses sobre les espatlles i haver de suportar un pes que costarà horrors assumir

La frase més famosa del llibre és una de les més estranyes de l’escriptor, i alhora és tremendament senzilla: “La memòria creu abans que l’enteniment recordi”. És una frase que només s’entén des d’una idea vertical de la vida. La memòria vol natura. La memòria és més ràpida que la consciència, és involuntària – ens ho va ensenyar Proust –. La memòria és instintiva perquè està disposada a confiar en les entranyes abans que refiar-se del cervell. 

Si alguna cosa hem d’aprendre del sudista és que, quan es tracta de supervivència, l’instint guanya la consciència. Quan notes que alguna idea ve de fondo, encara que no la sàpigues explicar, t’hi has de barallar fins que la puguis veure sota la llum d’agost.  

Marina Porras
Xuclamel Xuclamel Marina Porras