A casa hem aplaudit amb mans i orelles la publicació de L’infiltrat ,notable assaig del poeta, narrador i crític Lluís Calvo que Arcàdia ha publicat fa ben poc dins la col·lecció pensamental Deriva (se suma així als treballs precedents de Mireia Sallarès i d’Ingrid Guardiola, encara esperant pacients a la tauleta de nit), una obra generosíssima en referències, d’escriptura cartesiana i d’agilíssim llegir. Tramat com un manual per resistir-se a l’estat de perpètua competència i a la sensació de fragilitat que emana dels dispositius creats per la societat de l’espectacle capitalista, Calvo ha decidit (sàviament, al meu entendre) posar entre parèntesi tota quanta metafísica sobre la lluita col·lectiva, al carrer i a cara descoberta, per buscar una actualització de l’homme révolté amb l’objectiu de centrar-se en el combat catàrtic d’hom contra si mateix, i tot això apel·lant a la recerca d’una tríada d’arts intransferibles de l’exercitar-se: vagarejar, practicar la intrusió i amagar-se. 

Pel que fa al primer cas, Calvo resumeix adequadament la filosofia del vagareig en la seva versió moderna, romàntica, i contemporània, ja sigui en la pell del flâneur, del Wanderer o apel·lant al simple art del badar. L’assaig llisca joliu en tòpics del pensament que ja coneixíem de sobres, però que va bé de repassar: l’amor del caminant pels suburbis, la recerca dels indrets deshabitats, àdhuc inhòspits, i tot plegat amb aquell posat racional-metafísic que Benjamin anomenà genialment el gest de l’Amateurdetektiv. L’autor fila molt bé la tàctica moral del passejant en tant que ésser que viu auto-obligat a fer-se estrany, que cartografia el paisatge amb el seu propi moviment, filant també amb encert la vetusta idea de perdre el món per ser-ne conscient. Sovint Calvo topa amb un cert naturalisme globalitzador leibnizià que se’m fa un poc polsegós (“En un còdol hi ha l’Univers sencer i, per tant tot el cosmopolitisme s’hi concentra. Qui entén els roures del Puig Ou comprèn els bambús d’Arashimaya”), però l’autor és punyent quan recorda que el vagareig és un acte revolucionari per anacrònic i desafiador de la rutina: el passejant, diu bellament, és aquell qui renega d’anar pel món amb una caixa negra. 

Els vagabunds, diu l’autor, són tota una amenaça pel sistema. La tesi és suggestiva i corprèn de seguida, però, a servidor li semblaria oportú donar-hi una altra volta, car també resulta cert que la figura del caminant ja no pot analitzar-se només en termes vuitcentistes: avui en dia, com no podria ésser d’altra forma, també resulta afectada per les noves formes de comunicació massiva contemporànies. No és, de fet, l’art de capbussar-se a la xarxa (ja sigui a la recerca vaga de continguts, per amagar-se o  fins i tot per exhibir-se sense cap mena d’intenció), la nova forma del caminar contemporani? No és, en definitiva, el núvol internauta una nova eina del passejar post-cartogràfic, que hom utilitza sense prendre’s la molèstia de sortir de casa, i amb semblants efectes catàrtics? Crec que l’assaig podria haver-se enfrontat a una discussió que, en efecte, resulta molt més contemporanitzadora. 

Diria el capítol de l’intrusisme és el més aconseguit del llibre, justament perquè Calvo hi deixa d’amagar-se en el sumatori de referències, cosa que sovint fa com si també volgués ocultar el seu pensament dels tentacles del lector. Prenent com a metàfora les roques ígnies d’un paisatge empordanès, l’autor reprèn la discussió sobre el cos sense òrgans de Deleuze en una visió encara més enriquidora, en la què la disseminació del subjecte ja no es fonamenta en la follia o en la mera voluntat de desaparició, sinó en la tàctica de l’intrús, del hacker o fins i tot de l’espia. Aquí Calvo em plau més, car deixa de perdre’s en la cita i ens parla més d’allò que transita pel seu magí, i per aquest motiu resulta molt més contemporani: “El ciutadà actual és un infiltrat. Irradia. Transmet. És inquiet i s’amaga darrere de caràtules, pseudònims i imatges.”. L’autor fa santament de reviure Gilbert Sinodrom i la seva relectura del concepte jungià d’individuació, en la qual el subjecte “sempre és portador de potencials que alimenten tot allò col·lectiu, perquè el seu viure s’esdevé en un medi i no és de cap manera un ésser definit d’antuvi.” Cavalcant en aquest marc teòric, Calvo aprofita per esculpir la tàctica d’un individuatque s’adapta al món infiltrant-se a les coses i a les situacions amb la idea de parasitar-lo. Tornem a un dels tòpics contemporanis que l’actual narrativa televisiva explota amb molta cura: el personatge del hacker, de l’anònim que fa explotar-ho tot, del confident que delata al sistema i que desafia el poder sense deixar cap rastre. 

Després de practicar l’intrusisme, l’assaig clou amb l’apel·lació a l’amagar-se o fins i tot podríem dir que toca la radicalitat del desaparèixer. Calvo remata bé perquè parla de l’abandó en un sentit també contemporani, en tant que disposició anímica que hom pot fer com un solitari entre la multitud. El llibre torna a viure curull de referències (Pascal, Sèneca i Marc Aureli li regalen un petit perfum d’estoïcisme final), i de nou la pluralitat de cites sembla denotar que l’autor també vulgui jugar a fet i amagar en una cova perquè el lector no l’acabi de veure del tot. Diria que és una de les poques pegues de l’assaig però que en llastra molt l’efecte, car allò que pot funcionar com a tàctica filosòfica no sempre resulta oportú com a fil narratiu. Per altra banda, l’autor, com li passa a la majoria de la crítica cultural esquerrana, s’agrada a si mateix dibuixant la híper-velocitat de la societat capitalista (sovint amb un pèl de patilla zygmuntbaumaniana que no fa justícia al seu enorme talent: “Consum, velocitat, estímul reiterat. Aquestes són les bases del subjecte contemporani”), però tampoc fila una alternativa clara i aplicable en el seu intent de catarsi. 

La tàctica de deixar preguntes obertes, i el llibre clou simptomàticament en una cadència trencada que resulta volguda, no treu que la crítica també hagi de presentar alguna alternativa més enllà de l’empoderament  interior, que dirien els cursis. Calvo ha esculpit una obra interessant, però crec que ho seria molt més si l’autor el digerís, l’esporgués de saviesa i ens expliqués més i millor com es pot relacionar les tres activitats que ens proposa com a frontispici i que, sovint, fins i tot viuen en una dolça contradicció recíproca. La filosofia no dóna sempre respostes, però sovint n’ha de regalar alguna, si hom no vol caure en la complaença. Tot això pot ser cosa major o menor, de perepunyetes o de mestretites, però la intel·ligència de l’autor mereix, diria, aquestes esmenes. Si més no, podem assegurar que Calvo pensa i escriu honestament en un present d’una banalitat i d’una superficialitat que espanta. Preguem perquè, només de tant en tant, ens posi més fàcil trobar-lo al seu amagatall.