Vaig conèixer Llucia Ramis farà cosa de vuit anys, quan va guanyar la pamema del premi Pla (un guardó del què Josep Pla avui no aconseguiria ser ni dissortat finalista) amb la novel·la Egosurfing. Amb ella i l’Òscar Dalmau coincidíem en una tertúlia de La Nostra on tots rondàvem la trentena d’anys, l’edat en què els nostres pares ja tenien fills i hipoteques en primera i segona residència, mentre nosaltres, etiquetats com a joves fins enguany, encara ens podíem permetre el luxe de cercar la pedra filosofal a les cocteleries de l’Eixample. Sabia que na Llu havia escrit abans un llibre sobre Barcelona i la nostra lleva que li havia regalat una certa fama de descarada i terrible, etiqueta que, a la tribu, acostuma a servir per treure’s la gent de sobre amb condescendència per així evitar confrontar-s’hi. Encuriosit, vaig llegir Egosurfing i quan l’autora em va preguntar què m’havia semblat li vaig dir que no m’havia interessat gens, però que hi havia un capítol al llibre que era preciós, simplement perquè estava escrit amb honestedat i era vera.

Vaig llegir Egosurfing i quan l’autora em va preguntar què m’havia semblat li vaig dir que no m’havia interessat gens, però que hi havia un capítol al llibre que era preciós, simplement perquè estava escrit amb honestedat i era vera.

Si no recordo malament, perquè vaig llençar el llibre en una de les moltes esporgades a la biblioteca casolana, la part en qüestió era ben nua i senzilla: es tractava d’un instant en què la protagonista guillava d’una festa absurda i restava sola davant el mar, pensant. Lluny d’ofendre’s, com mana l’esport nacional i més encara quan la cosa va de lletra, diria que l’autora va agrair el comentari; a partir d’aquí, tot i que no ens veiem gaire, amb la Llu ens uneix un respecte mutu que és d’agrair i fins i tot diria que compartim una certa aproximació sentimental a la vida que dissimulem grotescos amb un cert aire foteta, exercint el deure a ensorrar-nos la pròpia reputació abans que ho fotin els altres. A la Llucia i a mi ens ajuda tenir un Narcís molt feble i un cert esperit depredador i quan xerrem experimento la calma de trobar-me amb una bessona amb qui haig de fingir poques coses perquè els implícits ja suren: també hi ajuda que no haguem follat mai, perquè quan un home i una dona forniquen es tornen ben poc interessants, conills.

Sortosament, els llibres que va tramant na Llu s’assemblen molt (i milloren) aquell capitolet del què us parlava i viatgen lentament a històries que parlen del silenci que provoquen les mentides a la família i el neguit que experimentes quan descobreixes tot allò que odiaves dels pares com un mirall bastant fidel dels teus defectes. Les possessions podria semblar un llibre sobre la corrupció (primer la urbanística, destructora del paisatge mallorquí, després l’econòmica, amb la conseqüent pena de telenotícies per tothom, i finalment la periodística), però el nucli de l’invent va sobre com la putridesa comença a pudir en les coses que no contem per por i que hem deixat covar en l’oblit per evitar  deshonors: La vergonya, escriu na Llu, és descobrir de sobte que no s’ha sentit abans el pes dolorós de la memòria. Del desvergonyiment i la sobre-exposició, la Llucia ha passat a descriure molt bé a una generació que, tot i estar perfectament informada de tota la merda que hereta, no pot evitar reaccionar amb enuig davant l’absurd.

Les possessions per sobre de tot –que tu a mi no me la fots, tia– és un llibre preciós d’homenatge a la bogeria paterna, que és la follia castradora i motor nostre cap a la temeritat

Les possessions és un llibre bonic, potser amb un final massa abrupte pel meu gust (però no em facis puto cas, Llu, que jo de novel·les només n’he començades), i troba el seu millor punt en com s’esculpeix en Marcel, personatge de qui ens hem enamorat tots alguna vegada, i que arriba a l’excel·lència quan la Ramis parla, no spoilers, sobre com es va perdent i regalant la memòria a Can Meixura. Però per sobre de tot –que tu a mi no me la fots, tia– és un llibre preciós d’homenatge a la bogeria paterna, que és la follia castradora i motor nostre cap a la temeritat. Em pots enviar la merda, Ramis, però hauries de començar una novel·lota llarga sobre un llinatge illenc al llarg d’un segle, que és, malgrat us pesi, l’art en què els de la teva tribu literària no té rival en tot l’univers. Jo ja entenc que et foti mandra, i que els actes literaris absurds on et fa anar el pesat del Màrius Carol et robin moltes tardes, però els lectors ho agrairien molt i molt. I para de beure cervesa, collons, que això no fa de senyora; i veiem-nos, que cada dia vas a dormir més d’hora.

Deixo el llibre a casa. No el llençaré, t’ho promet.