Hi ha llibres que, quan algun client me'ls tendeix, a la llibreria, preguntant-me: "i aquest?", jo, immediatament, els hi agafo de les mans, me'ls duc al pit i pregunto: "has llegit més coses d'aquest autor?". Si em responen que sí, que més d'una, els el retorno dient: "llavors sí. Al·lucinaràs: aquest és el premi".
Passa amb els escriptors bons, amb els genis, el mateix que passa amb els artistes plàstics: que evolucionen, s'auto destil·len. De llibre en llibre, de quadre en quadre, van polint la manera que tenen d'explicar allò que volen explicar -perquè tots els artistes dediquen la seva carrera a explicar alguna cosa- i una de les millors experiències que ens reserva l'art a nosaltres la resta dels mortals, és descobrir quina cosa és aquella que un escriptor, un artista, ens volia explicar.

Ja m'havia passat amb Erskine Caldwell, per exemple, que quan, després d'haver devorat El camino del tabaco, El predicador i La mano segura de Dios (tots publicats per Navona i cap publicat en català; prenguin nota, editors nostrats), vaig encetar El sacrilegio de Alan Kent (també a Navona, tampoc en català), vaig dir: "zas! Era això!". Em va passar també amb Milan Kundera, que després de La insoportable levedad del ser, La ignorancia i La broma, vaig tancar la darrera pàgina de La fiesta de la insignificancia, tots a Tusquets (què us passa, editors catalans? Cosa de drets, potser, en aquest cas?), que vaig pensar el mateix.

Caldwell va passar-se la vida explicant-nos i explicant-se peripècies, maneres de malviure, misèries humanes amb tot luxe de detalls a totes les seves novel·les i contes, a "El sacrilegio..." aconsegueix només a base de cites, frases i fragments, explicar el que volia dir des del principi, que no era cap altra cosa que el Sud -el nord-americà, en concret- en tota la seva immensitat. Kundera va treballar a fons i amb molt de detall tot d'històries referents a relacions humanes molt pensades, entremaliades, plenes de detallets i reflexions profundes; però no és fins a "La fiesta de la insignificancia" que s'atreveix a resumir amb quatre línies, quatre personatges i quatre anècdotes també despullades allò que des del principi ens intentava dir: la importància del control de la informació en les relacions de poder.

Acabo d'afegir ara un nou llibre a aquesta categoria d'obres que culminen la carrera narradora de qui els emet i per tant la lectora de qui els rep. Es tracta de Lincoln al bardo, de George Saunders (aquest sí, en català i castellà: Edicions de 1984 i Seix Barral). Ja havíem llegit Deu de desembrePastoràlia i Secessolàndia pel pedregar; ja li havíem pillat a Saunders el rotllo bèl·lic, l'humà, el dels caps que segueixen funcionant segons els impulsos més interns tot i el tràgic context extern en què es troben els personatges. Ja li havíem vist a aquest autor les filigranes del llenguatge d'època i les de l'humor sobre les coses més profundes, però no ha estat fins aquests dies, que llegint Lincoln al bardo, he pogut per fi exclamar: és la mort, el que ens vol explicar Saunders tota l'estona; és com morim tots igual que hem viscut. I ens ho explica Saunders igual que Caldwell explica el Sud, igual que Kundera explica el control de la informació i la manera, per tant, en què funcionen les dictadures: fent simplement un llistat de cites, de comentaris nus que potser a un lector que no hagi llegit abans res d'aquests autors, li podrien semblar arbitraris, trets de context, però que a qui sí que se'ls hagi llegit, li faran tot el sentit del món perquè veurà de seguida que ells mateixos -Caldwell, Kundera i Saunders- són el context.

Aquest darrer llibre de Saunders és un premi a qui l'hagi seguit fins ara. I quin premi; una festassa és el que és. Una festa a la qual tothom s'hi pot afegir, a més: ara que ve l'estiu, passeu per una llibreria, comenceu per demanar "Deu de desembre", per exemple; tireu després per "Pastoràlia" i aneu fent tranquil·lament pensant que al final de tot us espera Lincoln al bardo. Ja veureu quin festival.

Isabel Sucunza
De llibreria estant Sempre amb els traductors Isabel Sucunza
Isabel Sucunza
De la llibreria estant Els llibres són queviures Isabel Sucunza