Els antropòlegs i els historiadors no han pogut donar notícia de cap societat que no es basi en la desigualtat entre homes i dones. La divisió del treball, les jerarquies polítiques, religioses, les relacions de poder, mutatis mutandis sempre carreguen del mateix costat, en benefici dels homes i en molts aspectes de manera inconscient. A rebuf d’aquesta evidència, en tots els relats sobre l’origen del món (que són el reflex del món que diuen fundar), el control del galliner sol estar en mans dels mascles. Món i mite no desentonen. Sabut això, tan li fa que l’origen de la desigualtat terrenal sigui biològic i que la cultura es vegi com una adaptació a les condicions que ens venien donades de fàbrica. Amb arguments d’aquest tipus, les dones encara la farien, tan sols, de conilles paridores, de criades sexuals i d’escarrassos domèstics -amb el benentès que els homes com Miquel Roca, a canvi les atindrien amb requisits, segones coves, protecció.

El pinyol de la desigualtat és la violència. La depredació sexual contra les dones és més vella que la fam. Es tracta d’un ordre cultural que en bona part s’aguanta per l’amenaça latent i de tall sexual contra les dones. No hi ha hagut cap guerra, cap ràtzia, cap genocidi que no comporti la violació massiva de les dones abans de matar-les o de quedar-se-les, a diferència de com es fa, i prou, amb els homes del bàndol vençut. Des que canviàvem dones per mules, que tot el sistema social humà es gronxa en aquest bordó de fons. Això no vol pas dir que no hi hagi dones felices, realitzades, encantades d’haver-se conegut. Per fortuna, al llarg de la història també ens hem empescat regulacions i tabús que han mirat d’apaivagar la violència primordial. I per sort tenim l’art, un bon refugi per als prototipus extrems, una mena de gàbia on empresonar tot allò que arran de terra seria insostenible. No reeditar els pamflets antisemites de Céline és un error, perquè nega el debat al voltant d’un punt de vista que, en canvi, si es materialitza sense tractar, mena a la destrucció.

El pinyol de la desigualtat és la violència. La depredació sexual contra les dones és més vella que la fam. Es tracta d’un ordre cultural que en bona part s’aguanta per l’amenaça latent i de tall sexual contra les dones. No hi ha hagut cap guerra, cap ràtzia, cap genocidi que no comporti la violació massiva de les dones abans de matar-les o de quedar-se-les

Ens hem apedaçat com hem pogut.

La depredació que s’ha comès contra els homes, molt menor en el sentit sexual, no és l’objecte d’aquest article. Un altre tipus de maltracte, en podem dir esclavatge, els homes l’han patit cosa de no dir. Però les dones també, en la mateixa mesura o més, perquè sovint inclou la perforació de gairebé tots els seus orificis -a contracor d’elles. El desequilibri ve de lluny. L’amo fueteja esclaus i esclaves, a ella la violen de propina, l’amo i l’esclau, està documentat. Per tant, establerta la realitat torta de la balança, ens centrarem en l’oprobi sostingut contra les dones.

Arran de la campanya #MeToo, multitud de cares conegudes han sentit l’impuls de dir-hi la seva, en el terreny de l’adhesió i sobretot de la confessió. Una campanya hollywoodiana, ço és, una cosa de celebritats. En aquest sentit se la pot atacar pel flanc de sempre, en clau panteista: les trifulgues dels famosos, dels déus, trifulgues dels famosos i dels déu són. L’ex-rei d’Espanya pot llençar la prostituta per la borda del iot, tot sigui perquè el bacallà sec de la seva dona no l’enxampi. Al reialme de l’anècdota, el crim bé funciona com un gag, com un exemple de plenipotència al jardinet dels immutables, al capdavall l’aliment simbòlic del moltonisme sempre ha estat la xafarderia cap amunt. Però el moviment #MeToo, si no ens abandonem a la befa, és útil. Se sap, botó de mostra, que molts joves l’han pres de referent. Joves que s’estrenen en el manglar de les seduccions, els beneficis són incontestables si de resultes baixa el nombre de dones violades. La relació entre els valors ètics dels ídols i la vida corrent dels idòlatres encara té sentit. Funciona. Avui que som tan intel·ligents, el mínim que es pot exigir a l’ídol és que marqui les pautes per a una conducta ordenada i una comprensió plausible i enjogassada de la llibertat -se li pot exigir, fins i tot si es tracta d’un ídol hipòcrita, d’amagat un ésser abjecte. Potser tot plegat s’entén més bé si es tenen infants a càrrec o a prop. El fill de l’home que maltracta la dona, té números per deixem-ho estar que ja s’ha entès.

La campanya, certament sorollosa del #MeToo, és un clam de dones violades, d’algun home violat. Quan un col·lectiu agredit exposa el dolor, demana un cop de cap, la solidaritat circumdant potser s’activa. Víctimes de la pederàstia, del racisme, del capital, no és estrany que rebin mostres de suport i accions per a l’esperança. En canvi, quan el motiu d’una campanya és la violència masclista, de seguida surten veus crítiques i fins i tot indignades. Veus que es desvien del tema, l’agressió sexual, per reivindicar tot un seguit de coses que les damnificades no qüestionaven o no situaven al centre de la crítica. Tornem-hi, és com si topes amb un adult que de petit va ser violat per un capellà, i li surts amb el dret a existir que tenen les escoles religioses.

Quan un col·lectiu agredit exposa el dolor, demana un cop de cap, la solidaritat circumdant potser s’activa. Víctimes de la pederàstia, del racisme, del capital, no és estrany que rebin mostres de suport i accions per a l’esperança. En canvi, quan el motiu d’una campanya és la violència masclista, de seguida surten veus crítiques i fins i tot indignades.

Callar no és el punt fort de la nostra confraria de mamífers.

#MeToo ha servit d’excusa per a un manifest de cent dones franceses amb poder, amb Catherine Deneuve al capdavant, per mor de la seva fama. S’hi diu que #MeToo engreixa el feminisme feixistoide que condemna els homes a figurar en el pòdium de la fal·locràcia, sense possibilitat de defensar-se. No és del tot mentida, aquí hi pesca tothom. Però de seguida patinen: diuen que #MeToo enllustra el puritanisme dos punt zero, de la mateixa manera que alguns nyèbits troben natural la relació de causa i efecte entre una minifaldilla i una violació. Les deneuvettes defensen els homes que, cap al tard, literalment «es van equivocar tot tocant un genoll, tot volent robar un petó, tot parlant d’intimitats durant un sopar de feina.» Les deneuvettes amanyaguen els homes, comprenen la malaptesa puntual, la insistència maldestra. Si no fos per les mogudes pròpies de la galanteria -reblen, en nom de la llibertat¾, ens hauríem extingit en el fanguet de la castració.

En resum, les deneuvettes se’n van per la tangent.

De bracet amb un progressisme de tercer pis, fan com els que retreuen a l’independentisme català haver despertat l’espanyolada, i acusen que #MeToo es fa servir per desfermar una cacera d’homes. Alerten que s’esperona el reaccionarisme, que es dóna pista als «enemics de la llibertat sexual», es fressa l’estereotip segons el qual les dones són víctimes en potència que cal protegir. Però en el fons, l’important, el que passen per alt les deneuvettes és la por, l’esforç que necessita fer la víctima d’abusos sexuals per sortir a la palestra, per denunciar i demanar que les coses canviïn. Una de les perles del manifest, diu que les dones d’ara ja saben que la pulsió sexual és salvatge i per tant ja saben destriar, posem entre un apropament tosc i un avancé de violació. Mentrestant, el 90% de casos atinguts per Metges sense Fronteres fa referència als abusos contra dones i nenes.

De bracet amb un progressisme de tercer pis, fan com els que retreuen a l’independentisme català haver despertat l’espanyolada, i acusen que #MeToo es fa servir per desfermar una cacera d’homes. Alerten que s’esperona el reaccionarisme, que es dóna pista als «enemics de la llibertat sexual», es fressa l’estereotip segons el qual les dones són víctimes en potència que cal protegir. 

És veritat que Deneuve i companyia l’encerten en algun punt. En algun punt que té a veure amb el seu món petit, benestant, qui sap si culte i tot. Diuen que festejar no és violar, que la llibertat sexual comença i acaba en la llibertat d’importunar. És clar, tot s’ha de poder demanar i tot s’ha de poder rebutjar. Rebre la fotografia del teu superior fent l’aranya que fuma, per si sol no és un abús. Però l’infern de les violades no roda d’aquesta manera. El que no tenen en compte les deneuvettes, costa de creure, és que, enllà de marejar la perdiu, es manifesten des d’una tribu glamurosa, de xampany i vernissatges (la mateixa tribu que la gent de #MeToo), des d’un panteó d’ídols que tenen influència entre els idòlatres.

Explicat amb altres mots, el corral de les estrelles cinematogràfiques, o sigui el corral de la família artística, no és pas que funcioni diferent dels altres cercles de l’existència en societat. A tot arreu crema la mateixa cera. El tema és, tanmateix, si Deneuve i companyia són conscients de quin pa es cou enllà del châtelet. Si Deneuve fos la filla d’un abusador, la noia que pateix fregadisses al metro, la contractada de l’amo libidinós que condiciona la feina a la submissió sexual del subaltern, la víctima d’un marit patriarcalitzat, en summa, si Deneuve fos la perfecta desconeguda i doncs la més habitual, hauria signat aquesta collonada de manifest? És més, si fos la Maria Schneider de L’últim tango a París, de quina banda cauria? És ben bé que ens trobem davant d’un fogot, de la icona amb la qual es va masturbar mig món durant la segona meitat del segle XX ¾en diferit, sense tocar-li ni un cabell. Potser ella ha tingut sort, o potser és una màquina de viure en pau. Ens n’alegrem. Tot amb tot, no té notícia d’una xacra esgarrifosa, quan s’abaixa el teló -o fa veure que no.

PS: Deneuve i companyia també entonen un cant d’aprovació als missatges, a les actituds de «connotació sexual» que un es troba cada dia, a totes hores, quan viu. Sense missatges no hi ha llibertat, és tan cert com que l’aigua mulla. No obstant això, i partint de l’entendre bàsic, la «connotació sexual» de segons quines interaccions diàries dependrà, dirien Ferdinand de Saussure i Erving Goffman si se’ls pogués preguntar, dependrà, dèiem, del valor que li atorguin tant l’emissor com el receptor. Quan els valors connotatius coincideixen, se’n diu entesa. Però l’emissor ja pot dir missa, pot connotar com una bèstia, que si el receptor no hi està d’acord, l’entesa no brolla -i en nom del respecte mutu no s’hauria de forçar. Per això aquest article és partidari de donar veu al receptor, una estona llarga, i és partidari que l’emissor calli, escolti, es guardi de manifestos esbiaixats en defensa clànica. És un plantejament molt revolucionari, tenint en compte el sorrim del present.

D’afegitó direm que les deneuvettes aigualeixen el vi d’una iniciativa que dóna veu a gent maltractada. No descobrim res nou si diem que la víctima d’abusos sexuals, l’últim que necessita és dubtar de si s’ha portat bé, dubtar de si ha estat a l’altura dels defensors de la llibertat. I arribat el cas que #MeToo tingui efectes col·laterals, com el de ficar al sac dels agressors els homes que simplement flirtejaven, seria bo que aquests homes facin un crit al cel ¾si és que en senten la necessitat¾, que també ens els escoltaríem de grat. No veiem enlloc que encara necessitin la ventrilòquia de les deneuvettes.