Fa més d’un mes que estem confinats, sortint amb sort per fer la compra o per treure el gos a pixar. Ara més que mai la literatura ens pot servir per respirar l’aire fresc que ens falta i viure les aventures que estem ajornant. 

Per aquest Sant Jordi recomano la novel·la Atrapa la llebre, una road trip literària amb la qual podreu fer un munt de quilòmetres en companyia de dos personatges molt potents i enigmàtics. 

Fa dotze anys que no saben res l’una de l’altra i la Sara, que ara viu a Dublín allunyada dels fantasmes del passat, rep una trucada de la Lejla. Com si acabessin de parlar el dia abans, ella li demana que torni a Bòsnia i l’acompanyi a Viena. Després d’una discussió telefònica, contra tot pronòstic la Sara compra un bitllet d’avió a Zagreb en sentir “–L’Armin és a Viena. M’has de venir a buscar”. 

En aquesta primera novel·la Lana Bastašić (Zagreb, 1986) ens porta a la seva terra natal i ens permet posar color i sentiment als Balcans. 

La Sara narra en primera persona la història del viatge a una terra que havia deixat enrere i  aviat ens adonarem que el viatge físic acompanya un viatge molt més important, un viatge interior. Així el viatge de la Sara comença en el moment en què rep la trucada de la Lejla i recupera la seva llengua natal. A continuació vola a Zagreb i retroba la manera de fer d’una regió que havia enterrat en marxar a Dublín buscant una vida millor. De Zagreb agafa un autobús que la portarà de Croàcia a la terra on va créixer, Bòsnia. Ha quedat a Mostar amb la Lejla. 

Però què va passar perquè les dues millors amigues de la infància trenquessin la relació? La trama combina en cada capítol el viatge pels Balcans amb records del passat, amb una fluïdesa que sempre et deixa amb ganes de més, de descobrir més sobre la complicada història que les uneix. 

Ben aviat sabem que la Sara i la Lejla formen part de la generació que va patir la guerra de Iugoslàvia dels anys noranta quan eren infants. Totes sis exrepúbliques iugoslaves es van veure afectades per aquests conflictes violents –Eslovènia (1991), Croàcia (1991-1995), Bòsnia (1992-1995), Kosovo (1996-1999), el sud de Sèrbia (1999-2001) i Macedònia (2001)– nascuts dels nacionalismes i les divisions ètniques que van reaparèixer entre les diferents repúbliques després de la mort de Tito (Josip Broz), president de la República Federativa Socialista de Iugoslàvia, l’any 1980. 

He comentat que la ruta física acompanya el viatge interior que fan les dues protagonistes i és important que el trajecte en cotxe, que comença a Mostra i acaba a Viena, es veu interromput dues vegades, primer paren a Jajce i després a Banja Luka, la ciutat natal d’ambdues. No sembla irrellevant que Banja Luka fos una de les localitats amb més centres de detenció i tortura dirigides per forces sèrbies durant la guerra de Bòsnia. 

La guerra de Bòsnia és present en tota la narració dels records que fa la Sara, però mai en parla de forma explícita, sinó que mostra les seves conseqüències: tristesa, foscor, racisme, pobresa, conflictes entre veïns, etc. Pot xocar aquesta manera distant com una adulta relata la guerra, però s’entén que ha decidit no interferir en els seus records amb els coneixements del present i deixar el relat subtil i parcial de l’infant que ho va viure. Això deixa al lector la feina de llegir entre línies i entreveure en els matisos la foscor del context. A això s’hi suma el fet que la Lejla vagi dient a la Sara que no recorda re, que tot ho recorda al revés, creant un relat encara més críptic. 

El que anem veient és que la Lejla va patir el conflicte per partida doble i anem entenent que la seva personalitat difícil és d’aquelles que mostren una duresa que amaga grans pors. La família de la Lejla Begić, com el seu nom indica, eren bosnians d’origen musulmà, ètnia que va ser salvatgement assassinada pels serbis durant la guerra i la Sara recorda com es ficaven amb ells els veïns o com criticaven la seva amiga a l’escola. Perquè s’entenguin les dimensions d’aquest conflicte sanguinari, l’any 1993 Bòsnia i Hercegovina va posar una demanda contra Sèrbia i Montenegro per genocidi, amb l’evidència d’assassinats i violacions massives, neteja ètnica i centres de tortura, però es va determinar que el genocidi de bosnians musulmans només s’havia produït a Bòsnia oriental. 

Nosaltres estem coneixent les vivències distorsionades d’una nena però tot i així veiem una infància marcada pel conflicte, el racisme i el dol. L’Armin que la Lejla anomena al principi del relat, no és ni més ni menys que el seu germà, desaparegut durant la guerra. 

“Erem les úniques dues persones al món que sabíem que tornaria. Vam caminar fins a casa teva passant pel costat de castanyers en què hi havia cartells amb la cara somrient del teu germà. «Es busca Marko Berić», en ciríl·lic. En un d’ells, algú hi havia escrit amb retolador vermell balija (Insult molt greu adreçat als musulmans de Bòsnia). Però a nosaltres no ens importava. No ens interessava en Marko Berić. Sabíem que l’Armin era viu. Aquesta certesa ens unia molt més que compartir pupitre. Ara l’important era seguir unides fins al final, fins que el teu germà tornés.”

Per l’assetjament que patien, la família Bejić s’havia canviat els noms per uns altres d’origen Serbi. La llengua és un pilar d’aquesta recerca de la identitat que estan fent juntes però de manera distant aquestes velles amigues. Per una banda, la Lejla, que se sent orgullosa de no haver fugit de les seves arrels, tot i estar lluny de noia morena amb orígens musulmans, i per altra banda la Sara, que va marxar a l’estranger i va adoptar l’anglès com a llengua i una nova identitat. Ambdues estan reobrint antigues ferides per unir les peces de la seva existència. En els conflictes nacionalistes la llengua és essencial i la Sara té present com de sobte molts professors van deixar d’utilitzar el bosnià pel ciríl·lic, l’escriptura oficial de Sèrbia. 

Acabaré relacionant el títol de la novel·la, Atrapa la llebre, amb la cita amb la qual l’autora introdueix l’obra:

- “Us podria contar les meves aventures... a partir d’aquest matí –va dir Alícia amb una certa timidesa–. No tindria sentit retrocedir fins ahir, perquè aleshores jo era una altra persona.

- Què vols dir? Explica’t –va dir la Falsa Tortuga.

- No, no! Les aventures primer –va dir el Grifó amb to impacient–; les explicacions sempre són llargues i enrevessades.

Lewis Carrol, Les aventures d’Alícia al país de les meravelles (traducció de Rubén Luzón)”

Aquesta cita és del capítol 10 “El ball de la llagosta”. L’Alícia ha anat a escoltar la història de quan la Falsa Tortuga era una tortuga real que vivia al mar i ara el Grifó li demana a ella que expliqui alguna de les seves aventures. La nena decideix explica’ls-hi les seves aventures a partir del moment en què entra al país de les meravelles, perquè com diu “ahir era una altra persona”. L’Alícia es troba en un món oníric i aquí la seva vida real no té cap sentit. Tot el que ha viscut avui fa que sigui una persona diferent de la que era ahir. El contrast entre el món de les meravelles i el món real que l’espera a fora són el contrast que la Sara viu entre el seu present a Dublín i les seves experiències passades en un context bèl·lic. Els records del passat són aquest món oníric, sense sentit, però que ella encara espera que l’ajudin a reconstruir i a entendre com funciona el món real. 

Seguint amb les referències al món de Lewis Carrol, la llebre del títol és el nom d’un conill blanc que, d’adolescents, les dues amigues van robar del mercat un matí especial. La mort d’aquest conill havia estat l’últim fet que les havia unit ara feia dotze anys i, com el Conill Blanc que l’Alícia persegueix pel país de les meravelles, la Sara intenta atrapar el significat que va tenir aquest conill, per tancar la seva difícil relació amb la Lejla, i amb Bòsnia. El debat entre aventures i explicacions que es presenta en aquesta cita del cèlebre conte infantil, connecta amb les dificultats que té la Sara per explicar o donar sentit al seu passat. Els records són difusos i la seva interpretació subjectiva. Rememorar i buscar explicacions en el dolor d’una societat ferida i posttraumàtica és certament llarg i enrevessat, difícil. 

Si el conill de la Lana Bastašić, com el de l’Alícia, es relaciona amb el coneixement adult, que sempre va per davant dels nens i que pot resultar decebedor al final, el món oníric i el món real de la Sara, com els del seu alter ego, poden acabar responent ambdós a una lògica igual d'absurda. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat