[The Ponder Heart. Eudora Welty. Harcourt, Brace and Company]

Un dels lectors més intel·ligents i amables de la llibreria em va portar de Nova York una novel·leta d’una escriptora força desconeguda per aquí. El llibre es titula ‘The Ponder Heart’, i és una edició il·lustrada molt bonica. Com que coneix la meva dèria amb els escriptors del sud dels Estats Units, va veure que l’autora es relacionava amb Katherine Anne Porter, Flannery O’Connor o McCullers i va pensar que m’agradaria. “No la conec gaire – em va dir – però he vist que era de Mississipí, i vaig trobar que feia per tu”. I ho va encertar.

La novel·la, que en realitat és un relat llarg, es va publicar per primera vegada a la revista New Yorker. L’autora, Eudora Welty (1909 – 2001), va escriure sobretot  contes, i va guanyar el premi Pulitzer amb l’obra ‘La filla optimista’, l’únic llibre d’ella que tenim en català. Abans de dedicar-se professionalment a escriure, va treballar de periodista, de publicista i de fotògrafa – té una gran col·lecció que retrata l’època de la Gran Depressió.

‘The Ponder heart’ és una novel·leta còmica sobre un oncle que dilapida la seva fortuna regalant-la als altres perquè és un bon home bastant ruc. La protagonista és la seva neboda, que intenta frenar els dispendis del sonat però no se n’acaba de sortir. La cosa acaba als jutjats perquè a l’oncle l’acusen d’haver assassinat a la seva dona de disset anys, i tot es torna un vodevil còmic passat de voltes però molt graciós, i molt ben escrit.

En una de les escenes del judici, l’advocat acusa l’oncle d’assassinat perquè algú li havia sentit dir a la seva dona: “Si no tornes a casa et mataré amb les meves pròpies mans”. Quan li pregunten a la neboda si és cert, diu que és clar que és veritat que ho havia dit, de la mateixa manera que la seva àvia deia al seu avi que si no li feia cas el mataria o que ella amenaça de mort a tothom qui la contradiu. La protagonista explica que una cosa és el sentit de les paraules i una altra de molt diferent les intencions del qui les diu. L’humor del llibre és d’aquest to, i demostra que si funciona una broma com aquesta és que la gràcia de l’autora és genuïna i no necessita gaire sofisticació.

Tot i que el to del llibre sigui còmic i lleuger, ‘The Ponder’s heart’ ens serveix per veure que l’autora es prenia molt seriosament l’escriptura i el seu tema central: la condició humana

Tot i que el llibre és bastant frívol – és una d’aquests relats comercials que es feien al New Yorker per entretenir i vendre – s’aguanta molt bé perquè veiem que és només la caricatura d’un món molt més complex. Welty diu que ella admirava molt Txékhov perquè donava per descomptat el sentit i el significat de la família, i ho equiparava amb la concepció del món que té la literatura sudista.

Diu que a les obres de Txèkhov la gent es reuneix i parla i parla mentre ningú està escoltant, però que hi sobrevola l’amor i la comprensió cap a l’altre i cap al sentit de la comunitat. És una manera d’estar al món que entén que tenim un deute cap a allò que la vida ens dona, i que hem d’estar contents acceptant el destí amb felicitat. Com la neboda del llibre, que accepta sense gaire drama que l’oncle es poleixi la seva herència.

Welty no és la primera que lliga literatura sudista amb literatura russa – ho fa als seus assaigs Carson McCullers – i sembla que ho entenen de la mateixa manera. Per a elles, al sud tenen un sentit narratiu del destí humà. Dit així queda molt pompós, però el que volen dir és que al sud la història d’algú s’explica sencera: sense fragments ni el·lipsis, com una unitat de sentit. Welty explica en una entrevista que a Nova York és on ella té els amics més cultes i refinats, però que aquests amics només li ensenyen una part de la seva vida, allò que els convé que es vegi. No els pot llegir de dalt a baix ni veure’n la història sencera. Al sud – diu Welty – això no passa: allà si coneixes la història d’algú la saps sencera, i això dona un sentit molt fort de continuïtat narrativa.

Quan tens una concepció tan forta del que ha de ser una història, i tan lligada al lloc d’on surt, és més fàcil que la literatura et funcioni. Per a Welty, el lloc respon les preguntes bàsiques d’una història: què ha passat, qui hi ha o qui ha de venir. El lloc dóna sentit, límit i concreció al que s’explica; i ajuda a l’escriptor a identificar, reconèixer i explicar. Welty diu que no li interessaria una història que no se sap on passa perquè estaria tan deslligada de la realitat – seria tan abstracta – que no podria veure-hi ni una mica de veritat.

El que es llegeix en aquesta novel·la és que l’autora escriu per resoldre en la ficció allò que la vida no sap tancar amb prou gràcia o encert, com si la literatura fos una mena de correctiu. “M’agrada la sensació de ser capaç d’enfrontar-me a una experiència i resoldre-la per la via de l’art”, diu Welty. Tot i que el to del llibre sigui còmic i lleuger, ‘The Ponder’s heart’ ens serveix per veure que l’autora es prenia molt seriosament l’escriptura i el seu tema central: la condició humana. Per això va escriure aquest aforisme tan bo: “Benvingut és la paraula més perillosa del món”. 

Marina Porras
Opinió La primavera esguerrada Marina Porras