Fa dos dies que Ciutadans es passeja pel món vantant-se de guanyar les eleccions del 21 de desembre. Planegen com gestionaran aquesta mega victòria i agraeixen públicament que un de cada quatre catalans els fes confiança. Per ells és un triomf històric en vots i en escons. L’èxit induït per unes eleccions plantejades en termes de dos blocs que Ciutadans, siguem francs, han monopolitzat a còpia d’estratègies poc elegants. El cas és que no penso tornar a repetir mai més allò de “la gent no és idiota”: dijous em va quedar clar que hi ha molt analfabet, molta gentussa amb doble discurs, molt curt de gambals que passa de votar Socialistes a votar Ciutadans perquè senten la paraula “social” i cauen de quatre potes a la trampa humida. En massa, els “catalans” –aquells grans desconeguts– van decidir dir prou al tema del procés. Fossin d’esquerres, de centre (?) o fes anys que no els arranquessin del sofà els dies de les eleccions (en dijous qui més qui menys penca o surt de casa), aquesta colla de persones van decidir anar a l’una contra el bloc independentista, contra el que ells anomenen el “monotema”. I què fem? Votem Ciutadans, naturalment. Una lògica espaterrant.

El cas és que no penso tornar a repetir mai més allò de “la gent no és idiota”: dijous em va quedar clar que hi ha molt analfabet, molta gentussa amb doble discurs, molt curt de gambals que passa de votar Socialistes a votar Ciutadans perquè senten la paraula “social” i cauen de quatre potes a la trampa humida.

Fins i tot hi ha votants del Partit Popular que pensen que el projecte de Ciutadans pertany a l’extrema dreta i no els donarien mai suport. Estan convençuts que qui mou els fils és Aznar, des de l’ombra. D’altres saben que els taronges són la marca blanca dels blaus (per alguna cosa són dos colors equivalents a l’escala cromàtica). Si els poetes romàntics aixequessin el cap... Sigui com sigui, dijous em vaig espantar, i no pas pels resultats de les eleccions, que també, sinó pel fet de pensar antropològicament amb els éssers humans que conviuen al mateix país, regió, zona geogràfica o dimensió terrenal que jo. Se’m fan absolutament incomprensibles la incongruència, la ignorància i la mala fe. No entenc com tanta gent pot deixar-se enredar a la primera de canvi. Respecto les persones que per manca de recursos es deixen atabalar pel discurs de la por, però al·lucino amb la quantitat de joves i gent amb possibilitats que dijous va decidir-se pel vot taronja com qui fa la trapelleria de llençar una ampolla de plàstic al contenidor marró. Aquest analfabetisme festiu i torracollons, ignorància d’una altra mena, només per fotre, amb sense cap mena d’objectiu, no m’entra al lexicó. Persones amb el llacet o la bufanda groga votant Ciutadans, gent gran convergent de tota la vida afirmant a la veïna: “Noia, és que ja estic cansada de tanta independència. Votaré aquella noia tan eleganta que parla tan bé. Amb els rojos encara perdré la pensió”. Sisplau. Respect, d’acord, però fins a un cert punt. No a tots ens moca la iaia.

 Persones amb el llacet o la bufanda groga votant Ciutadans, gent gran convergent de tota la vida afirmant a la veïna: “Noia, és que ja estic cansada de tanta independència. Votaré aquella noia tan eleganta que parla tan bé. Amb els rojos encara perdré la pensió”

Districtes dispars, generacions assortides, sentiments patriòtics mal digerits, gent polaritzada i abduïda per la rancúnia: contagiats que dijous van oblidar l’1 d’Octubre, l’ofec del 155, les persones empresonades i exiliades. A la gent que estimem Catalunya, culturalment Catalunya, ens fa mal adonar-nos que vivim envoltats de desolació, de retard mental sense diagnosticar, de mala folla, de manca de dignitat i, el que és pitjor, de catalans enemics de Catalunya.