De sèries sobre i per a adolescents n’hi ha moltes, i les bones acaben essent aquelles que saben enfocar el tema des d’una òptica transversal i sense paternalismes. El que no és tan habitual és trobar-se sèries sobre adolescents protagonitzades per adolescents, i que no vagin expressament dirigides a aquest públic. El primer que sorprèn de The end of the f***ing world, producció britànica de Netflix basada en un còmic que ja va donar peu a un curtmetratge rodat el 2014, és la seva clara aposta per torpedinar tots els tòpics inherents al gènere, des del salt a la maduresa fins a la recerca de la identitat, passant pel caràcter iniciàtic d’aquest tipus de relats. Ho fa fins i tot des de la seva naturalesa formal: està plantejada com una comèdia, s’endinsa en el drama amb una facilitat astoradora, i flirteja amb el thriller i fins i tot amb el terror.

De sèries sobre i per a adolescents n’hi ha moltes, i les bones acaben essent aquelles que saben enfocar el tema des d’una òptica transversal i sense paternalismes.

La seva història no és nova. Alyssa i James, ambdós de 17 anys, decideixen marxar de casa cansats de les seves respectives realitats familiars. Ella, per la seva relació amb un padrastre que dia rere dia apunta a intencions malsanes; ell, convençut que és un psicòpata pel seu desig de matar, per la falta de vincle amb un pare que insisteix a actuar com si el seu fill fos la persona més normal del món. El que distingeix The end of the f***ing world d’altres sèries amb premisses similars és el seu registre narratiu. Adopta el to d’una típica comèdia juvenil, però nodrint els seus recursos visuals de càrregues de profunditat contra les convencions del gènere; els seus diàlegs, absolutament brillants, juguen a subvertir qualsevol repunt de romanticisme; i després hi ha la seva obsessiva insistència a trencar les expectatives de l’espectador, que aconsegueix a través d’uns desarmants esclats de violència i uns girs plens de mala bava. De fet, una de les claus del seu èxit és aquesta sensació que pot passar qualsevol cosa: lluny de regalar bàlsams, la sèrie avança a cop de bufetada, dibuixant un món, el dels adults, on no hi ha cabuda per a cap reducte d’innocència. Sí, a partir d’una determinada edat, el món, o almenys el que creiem conèixer, s’acaba.

Una de les claus del seu èxit és aquesta sensació que pot passar qualsevol cosa: lluny de regalar bàlsams, la sèrie avança a cop de bufetada, dibuixant un món, el dels adults, on no hi ha cabuda per a cap reducte d’innocència

The end of the f***ing world deu tant a la tasca dels seus directors i guionistes, la majoria dels quals amb trajectòries molt curtes en televisió o cinema, com a la seva parella protagonista. Jessica Barden i Alex Lawther fan autèntiques meravelles amb dos personatges que, sense el seu sentit del matís, podrien haver semblat simples caricatures. La seva indiscutible química brilla en seqüències molt complexes en què s’aborden temes com la sexualitat o la mort amb una frontalitat poc freqüent. I també convé subratllar el valor de la brevetat: la sèrie està dividida en només vuit episodis de 20 minuts, un petit miracle en uns temps (i en una plataforma) on la dilatació argumental es carrega bones històries. Si el final us deixa amb ganes de més, no patiu: el seu creador, Jonathan Entwistle, ja ha dit que es plantegen una segona temporada.