Lluís Calvo (1963) és una màquina d’emparaular el cosmos. Poeta, escriptor i assagista asteroidal, tragina la pensa atapeïda i el budell de l’intel·lecte sempre mig buit. Camina molt, llegeix molt, reflexiona, degluteix i regurgita, incessant, és un sedàs humà. Vint llibres de poesia, tres d’assaig, quatre novel·les, un grapat d’estudis literaris i una lliura de premis, res no fa pensar en una aturada. Per fortuna.

Vaig començar a llegir-lo amb Les interpretacions (El Salobre, 2006). Omnívor i tanmateix sobri, dotat per posar juntes síndries i sonsos, vaig pensar que em trobava amb un estrany. Després em vaig empassar dos poemaris, Omissió: l'u de la u. Gaüses (Vilopriu) (Llibres del Segle, 2001) i Estiula (Labreu, 2011), on vaig descobrir que té flaca per la conciliació (no he dit reconciliació) dels oposats. I aleshores vaig llegir Baules i llenguatges (3i4, 2011), assaig i dietari que d’entrada vaig rebutjar, perquè era massa bo segons el meu autoodi cap a tot allò d’excel·lent que es pugui fer en català. Però amb el temps hi vaig tornar, net de les rancúnies pròpies del colonitzat, i llavors sí, quin tros de llibre. Calvo fulgeix a la manera de l’assagística francesa més iconoclasta (Leiris, Griaule, Bataille), que pivota entre un renaixentisme proletari i un punq acadèmic, alliberat i sense gota d’ironia, sec i entretingut, documentat a còpia d’una fam sensible, etnogràfic de trescar i bibliogràfic d’insomni, la fesomia amb les seqüeles del no poder parar de llegir.

D'entrada vaig rebutjar-lo, perquè era massa bo segons el meu autoodi cap a tot allò d’excel·lent que es pugui fer en català

L’any passat Lluís Calvo va publicar el seu tercer assaig, El meridià de París (Edicions Poncianes). No és que el ressenyi tard. És que l’he llegit a poc a poc. Rellegit, veliaquí com crec que s’han de consumir els papers d’aquest autor tan especial.

Quin altre tros de llibre. Llisca pel meridià arrestat, el que va perdre el concurs de bellesa contra el meridià de Greenwich, el traçat que fixava Francesc d’Aragó entre Dunkerke i Ocata, el fil oblidat que frega París, l’estimada Occitània, Sant Joan de les Abadesses i Barcelona. A partir d’aquí, l’autor visita els vorals. Les fosses comunes de les cunetes, llegendàries o palpables. El nihilisme del comte Arnau i el possibilisme de Faust seuen a taula del nostre amic en Catoia, l’enfarinat revolucionari. Els turistes distrets compren samarretes de Baudrillard, a la Roca Village, als no-llocs de Michel de Certeau (traductors, per l’amor de déu, hem de traduir non-lieux per enllocs), sense saber que, quilometres enllà, la Rosa de Foc congria la propera escalivada social i l’enèsima expulsió dels paràsits de Benjamin. Lluís Calvo ha pensat Europa sense oblidar res ni ningú. Ni de fora ni de dins. Gran coneixedor de les afraus pirinenques, però també del contrasentit de la megalòpoli oriental, constata, un punt emprenyat, que la redempció cada vegada té menys coll per esdevenir-se. Ni al paisatge més indocumentat ni a les barriades, els dos enfores de les ideologies centrals.

La Catalunya «porti’m coses» és una imatge sensacional de l’ordre. De la felicitat. De l’excel·lència que no anuncien els òrgans oficials

Fa uns dies dinava amb el meu amic Joan Magrané i altres persones de confiança. En un restaurant dels d’abans, que es pregunta a l’amo o a la mestressa què tenen i se’ls demana una mica de tot, en línia. Magrané va batejar aquest tipus d’establiment com a propi de la Catalunya «porti’m coses». Al contrari del que pot semblar, és una imatge sensacional de l’ordre. De la felicitat. De l’excel·lència que no anuncien els òrgans oficials. Com Lluís Calvo i els seus assaigs, l’escriptor que capeix, cuina i serveix, d’una qualitat magnífica i sense escarafalls. Ha cultivat i cultiva l’assaig que millor s’avé amb aquesta Catalunya del  «porti’m coses». Les que siguin, hi vull afegir, perquè ara ja sé que no defrauda mai.