Durant uns anys, a Catalunya es podia esmorzar amb el diari i uns melindros amb unes Converses Filològiques de Pompeu Fabra, un Aperitiu de Josep Maria de Sagarra, un estirabot de Manuel Brunet, una crònica de Josep Maria Planes o un article tripartit de Rovira i Virgili. Fins ara mateix, jo no sabia que també, a La Publicitat, s’hi mig amagaven articles especialment lúcids del poeta J.V. Foix. Al diari, hi exercia el càrrec de director literari. Ell mateix es devia adonar de fins quin punt eren de gran qualitat i en va aplegar quaranta-sis l’any 1969, en l’antologia Els lloms transparents. Gabriel Ferrater en va signar el pròleg, on llegim: “recordada ara, sembla inconcebible l’espontània vitalitat demogràfica de la premsa hispànica de l’avantguerra”. Recordant-la ara, podríem dir exactament el mateix.

Edicions 62 acaba de reeditar el volum. Hi trobem un Foix sorprenent, que empra una prosa en plena forma. No acabem d’entendre per què Ferrater va escriure un treball sobre la poesia de Foix, quan els articles són fonamentalment polítics: però és igual, és meravellós. Ja ningú no fa la crítica literària així: “El sentiment bàsic de Foix és, podríem dir, que l’individu és un col·lectiu, i això en dos sentits: d’una banda, qualsevol experiència és sempre una experiència de moltes altres, i d’altra banda un home és una mena d’agrupament combinatori, un agregat d’elements que es troben dispersos per molts altres homes. Una vegada em deia: “Sempre que escric jo, vull dir nosaltres”. Filosofia, fragmentarisme, alegria del pensar. I després cita Humboldt, que pensava que qualsevol idioma era una llengua pròpia creada per un altre o molts d’altres.

Ferrater és profètic en alguns dels seus diagnòstics. Parlant d’una intuïció de Riba, que creia que les generacions a Catalunya es cremaven massa de pressa, escriu: “Ni les millors màquines de tallar pernil cronològic no sabrien com subdividir unes llesques de temps tan primes. Però la frase de Riba s’esmola sobretot per una altra banda, per allà on insinua com els literats catalans han anat, successivament, batejant de “generació” una sola persona, l’home que a cada moment els ha fascinat més i els ha fet l’efecte que modificava el panorama”. Ferrater parla de com una etiqueta generacional “aixafa” i oculta una determinada personalitat literària. Naturalment, Ors és l’exemple màxim d’escriptor esclafat per la seva pròpia institució.

Això s’acompleix amb articles de Foix a la mà: no hi ha ni rastre del poeta medievalitzant o surrealista. Només es conserva una base comuna en els poemes i sonets de Foix i la seva prosa periodística. L’assenyala també Ferrater: “La paradoxa aparent és aquesta: que per dir allò que sap d’ell mateix, a Foix li cal buidar d’intimitat les seves formes”. Que el catalanisme hauria de ser una plataforma cultural superior a qualsevol divisió partidista, i que hauria de saber agrupar totes les tendències de millorament, contra tota vel·leïtat feixista, comunista o estatalista, podrien ser les idees més repetides del volum. Si el catalanisme no era una reforma moral, no valia la pena comprometre-s’hi. Ho desenvolupa a Ètica i política (19 de desembre de 1934). Per a Foix, Catalunya havia de continuar sent la punta de llança de l’Espanya “en europeu” enfrontada a “l’Espanya pensada en visigòtic”. Amb aquestes paraules integrava intenses glopades de maragallisme i pratisme traslladats als difícils anys trenta.

El seu doll forma part d’una visió humanista i des d’amunt que podria provenir de la disciplina aparent del Xènius de les seves primeres glosses civils. Per descomptat, el que escriu Foix no són glosses. Els seus articles són més llargs, no massa més, de dues o tres pàgines, terriblement àgils i desperts, però sí s’aguanten sobre una idea de civisme molt noucentista i sobre un fort orgull de mirador europeu (en la seva joventut, Foix retallava i empegava gloses orsianes en un àlbum) i també són fragments de pensament categòric refugiat en article instantani d’actualitat. La cita que encapçala el llibre és ben simptomàtica: un fragment de Ramon Llull en què elogia el coratge i les virtuts dels primers emperadors romans. Noucentisme classicista i neomedievalisme foixià es donen la mà des de la pàgina u.  Si volem una radiografia de la cultura política o de la política cultural catalana dels anys de la Segona República, no podríem trobar un llibre millor.

Des d’aquesta visió elevada i humanista, dinàmica i emmirallada en Montaigne, Foix escriu: “tota adhesió incondicional a règims absolutistes és una deserció”. A l’article Intel·lectuals? (10 de març de 1932), Foix distingeix entre veritable intel·lectual i escriptor envilit pel partidisme polític, en un sentit molt proper al del francès Julien Benda, que ho havia formulat de manera semblant només cinc anys abans. Ho exposa a través de frases tallants, contundents: “tot escriptor que cedeix a les ofertes especulatives dels financers a o les moixaines del poderós lloga el seu talent perquè aquells els despreciïn”. I conclou: “No hi ha intel·ligència sense independència”, o: “l’intel·lectual és l’home lliure”. Per a ésser un intel·lectual, cal fer vots d’abstinència. Tal i com feia d’Ors, vaja.

A Primacia de l’home (31 de desembre de 1931) explicava que “la lluita per la primacia de l’home dins un ordre econòmic nou subordinat al benestar del comú no és pas cap fantasia literària, ans una necessitat urgent”. Tenia raó, era ben lúcid: l’Estat es disposava a esclafar l’individu, i semblava que la cultura era l’única escapatòria pragmàtica. I afegia, a Patriotes i patrioters (9 d’octubre de 1932): “No són, però, les pàtries: són els Estats. Les pàtries són l’únic llevat de la pau que hi ha avui a Europa. Hereu del wilsonisme, Foix pensava que només les petites nacions podien cortocircuitar els imperialismes depredadors, els “Estats arrogants”. No sabem si s’equivocava: sí sabem que no ho van aconseguir, malauradament. Foix va ser molt lúcid en les seves anàlisis sobre els conceptes de pàtria i nacionalisme. Deia, per exemple, a l’article Pàtria (9 de juny de 1935): “Per estimar la pàtria no cal mentir, ni odiar, ni preparar la guerra, ni elevar la nació a la categoria d’un Tot metafísic, ni confondre nació i Estat”. La pàtria era un objectiu de treball, una artesania propera, allunyada de les megalomanies i les lluites per l’hegemonia. Aquestes eren coses de grans taurons, no de peixos de colors.

Ferrater conclou: “Foix ha estat el primer a no manipular-se ell mateix a fi d’establir-se en l’estat d’institució”. I això va evitar que es fossilitzés, en una varietat concreta o un gènere elevat a la categoria de multicopista. Els articles d’Els lloms transparents en són la millor prova. Foix acabava de publicar KRTU (1932) i La revolució catalanista (1934, en col·laboració amb Josep Carbonell). No entraré en la polèmica sobre aquest llibre. Ja se n’ha escrit molt i jo no ho faria millor. Diré, només, que les peces d’Els lloms transparents són totalment antifeixistes, d’una crítica humanista a tots els totalitarismes que podia ser actual tant el 1935, com el 1969, com ara mateix, que som a febrer de 2019. L’autor ja havia publicat també a una bona colla de revistes, algunes de gran nivell: Trossos (1918), La cònsola (1919-1920), L’amic de les arts (1926-1929) i dirigia Revista de Catalunya (1934). Des d’aquests balcons inquiets, Foix esperava els temps pitjors.