Amb el temps i una canya, escoltant i mimetitzant, canviant certes cartes tant del propi lèxic com de l’accent adquirit del néixer, tothom pot fer-se passar per oriünd d’alguna terra que, d’entrada, li és aliena. El foraster que arriba a noves contrades ve amb un llenguatge incrustat: es nota que no és d’aquí. Però si ensaja una sèrie de divertits exercicis d’estil, pot arribar a passar la mà per la cara a qui vulgui. Una dramatúrgia interessant i més honesta que fer de polític. La vida és això: fer fressa perquè es recordin de tu una vegada passis a criar malves. Empitufar-se d’humor com qui li carda una gardela a l’avorriment.   

“Ni pedra rodona ni dona de Girona”

Aviam, en el cas de Girona, per exemple, hi ha una societat dividida en quatre categories: els gironins (homes amb les mans tan grosses com la seva ingenuïtat o el seu sentit de l’humor que garlen un català tradicional farcit de paraules circumscrites a la zona), griofins (vailets hipòcrites i enclenxinats amb operativitat adolescent, Ròlex al canell esquerre i una absoluta fam mòrbida per gloriar-se de les seves possessions a la Costa Brava o els seus viatges a la quinta forca), gironines (bona gent femenina que estima la ciutat i procura fer el que ha vist fer a casa seva) i girofines (xerrapetes insofribles amb veu de lloca afònica, cabells planxats per dos-cents euros, tres quilos de maquillatge a les galtes, faldilles per sota genoll, moral cristiana, mares dels seus homes i més putes que les gallines quan surten de casa). Ja ho diu la dita: “Ni pedra rodona ni dona de Girona”. Realment fan uns morros com uns esclops. Paraula.

A Girona, molta gent encara va a l’iclésia, sobretot per fer maco

A Girona, molta gent encara va a l’iclésia, sobretot per fer maco, perquè la veïna envegi l’abric de bisón que guarden amb naftalina a l’armari de la iaia des que Franco encara remenava les graielles. Sortint de missa, diumenge, van a comprar xuixos o ensiamades a la fleca més xefla de la ciutat. La seva flaire estiregonyada serà l’única dolçor de les seves vides amargues. Culimerdejaran com els han ensenyat a fer tota la vida, perquè el que importa és l’aparença, no fos cas que la vora de la mentida construïda fes alguna bossa. Pararan el sol en una plaça cèntrica. Que l’abric s’ha de desfilar. Jalaran i goitaran els vianants amagats rere les cortines de la casa que van heretar dels avis. Se’n sentiran, del junoll, però caminaran pel carrer com si portessin una escombra clavada al cul. Que la gent no n’ha de fer res, de les misèries dels altres. Tindran mainada, com qui té un apartament a Platja d’Aro o unes ulleres polaritzades al moble de l’entrada. Dingú notarà la fred que els corre per les venes, perquè dingú és digne d’una confidència. De la vida dels altres, és clar, se’n poden bastir desenes de ficcions, com més malparides, millor. Que es queixi, si en té ganes. Ells es faran l’orni i fugiran rambla amunt com una enredadera regada amb hormona del creixement. Se seguiran mirant el llombrígol i se sentiran cofois de ser d’on són. Agafaran la Girocleta per fer-se els sans, adoptaran un gatet sense casa a Girogats, compraran pantalons de marca a Girocentre, giraran sempre sobre la pròpia òrbita mentre agafaran l’estisora per tallar l’únic brunyol que empassaran a l’hora de sopar, que cal mantenir la línia però una mica de sucre no fa mal. Malcuats, es diran bora nit i aniran al jaç a les quinientes per estirar-se esquena contra esquena. Però no dormiran, patiran un flato anguniós, cansats d’escopinyar falsedat tot el sant dia, sense saber on inquibir tanta berganteria. 

Anna Carreras
EL MUR DE L'ADDICCIÓ Entre un millennial i tu Anna Carreras
Anna Carreras
EL MUR DE L'ADDICCIÓ Sense dubte no hi ha progrés Anna Carreras
Anna Carreras
El mur de l'addicció Vox, El Pilar i altres misèries Anna Carreras