Cada vegada que surt un llibre pòstum o corregit, els lectors habituals de Josep Pla l’adquirim o fem per llegir-lo prestat, amb el mono que caracteritza els dependents. A finals de l’any passat, els lectors que dic vam tenir una alegria. Destino va publicar Fer-se totes les il·lusions possibles: i altres notes disperses, un plec d’inèdits dels anys 50-60 que Francesc Montero (de la Càtedra Josep Pla) va editar, acompanyats d’una presentació en la qual exposa els criteris selectius, la metodologia, l’obrador de l’investigador rigorós.

Josep Pla tenia previst que aquests papers engreixessin un segon volum de Notes disperses (1969), a l’Obra Completa. Es veu que s’havia de dir Noves notes disperses, o Vagues notes disperses, ara tant li fa. Segons Francesc Montero, el més probable és que no es publiquessin per precaució, atès que són notes apujades de to –potser l’autor esperava una avinentesa més benigna. Apujades de to vol dir que, tot i la manera que tenia Pla d’esquivar la censura (per criticar el règim o l’església, posem per cas, es valia d’una fórmula que combinava dos elogis i un blasme, tot amanit amb una prosa alambinada, ratllant la prosa poètica), aquestes notes fins fa poc inèdites, deia, estan tocades per la llum zenital de la sinceritat crua. I, no obstant això, són planianes al cent per cent –sense tallar. Ho tenen tot: la frase contrapuntada, tan sovint perfecta, i l’adjectivació, la sornegueria, la tristor pancatalana, tot. Els lectors assidus de Josep Pla, quan surt un llibre nou l’obrim com qui va a la fleca de tota la vida i vol, espera, no dubta que el pa serà el de sempre. Fer-se totes les il·lusions possibles és arxiplanià.

Els lectors assidus de Josep Pla, quan surt un llibre nou l’obrim com qui va a la fleca de tota la vida i vol, espera, no dubta que el pa serà el de sempre. Fer-se totes les il·lusions possibles és arxiplanià.

Escèptic, catalaníssim i anticatalaníssim, antifranquista i franquista, erotòman que es fa passar per domesticat, venjatiu, estimador a l’engròs, partidari de l’anècdota que afilla el món sencer, fatalista, sentimental disfressat de bèstia, bèstia disfressada de lletraferit, lúcid i trist, poeta vestit de prosista, prosista vestit d’assagista, assagista vestit de periodista, periodista que s’avergonyeix de la pròpia oracularitat, a Fer-se totes les il·lusions possibles no hi ha un Pla diferent del que trobem a les pàgines més conegudes.

Tanmateix s’ha dit i repetit que sí, que aquest nou llibre ens descobreix un Pla amb menys filtres, més bronc, més sincer, més català i més catalanista que mai –s’ha arribat a parlar d’una «cara oculta.» Però jo no ho crec: tot plegat obeeix a les condicions de rebuda, pròpies d’avui, a Catalunya i a Espanya. Pla va proposar un pacte de lectura diàfan: us diré la veritat però jo no sé res. En canvi, el processisme general progressiu llegeix Pla com qui porta el cotxe al túnel de rentat, el muda amb un reclam publicitari per als temps restituïdors, el vol orgullós, sorbònic, imperial –i no va ser cap d’aquestes tres coses. Fins i tot penso que el procés d’independència de Catalunya l’ha necessitat, aquest llibre. Fer les paus amb Josep Pla necessitava una frase del tipus «Espanya […] és un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques.» Res de nou, si tenim en compte, recorda Narcís Garolera, que quan Pla va començar a publicar les seves obres completes a l’Editorial Selecta, l’editor va convertir l’olor «de merda» (del fum dels cigars dels tertulians de l’Ateneu) en una ridícula «olor de menta.»

El processisme general progressiu llegeix Pla com qui porta el cotxe al túnel de rentat, el muda amb un reclam publicitari per als temps restituïdors, el vol orgullós, sorbònic, imperial –i no va ser cap d’aquestes tres coses. 

Sigui com vulgui, Fer-se totes les il·lusions possibles també és el llibre perfecte per fabricar nous lectors de Pla. Homeopàtic com totes les tries, el recull pot encaterinar els neòfits. De la mateixa manera que ho va fer Diccionari Pla de literatura (Valentí Puig, Destino, 2001), un festival. Pla és un autor que es presta a les seleccions. És tan bon prosista, que costa trobar-li un llibre que no es pugui parcel·lar en aforismes, en paràgrafs d’idees, en frases estrella. És el prosista català més suculent del XX, ja ho sabíem, i Fer-se totes les il·lusions possibles n’és la darrera prova, de moment: «En aquest paisatge (l’Empordà de mar), Sagarra fa una mica estrany. Té un aspecte aristocràtic. Té un nas fi, una orella delicada, una calba mòrbida, dibuixada i important. Però no és pas per aquestes raons, que és estrany. És estrany perquè té un aspecte d’home de muntanya, perquè per més armilles de fantasia que porti, sempre semblarà un pastoret de la muntanya. Té la cama curta, un cul com una casa, una esquena plena de son, un caminar de gallòfol. Quan el poeta baixa una baixada, sembla que puja una pujada.»