Escric aquestes lletres la tarda de l'últim diumenge de juliol. Ho hauria volgut fer entrada la nit, però la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès tanca a dos quarts de deu.

He escollit una taula de les antigues, d’aquelles inclinades que van tan bé per escriure i llegir per què no t’obliguen a forçar el coll. Es veu que abans el sentit comú era suficient i no calia ergonomia ni prevenció de riscos laborals per oferir un lloc de treball confortable.

Per a mi aquestes taules de l’Ateneu són un altar, i aquestes ratlles que llegiu són la meva ofrena per retre homenatge a un home que des d’aquí mateix on sóc jo, ara fa vuitanta-cinc anys, va escriure algunes de les pàgines més brillants de la història del periodisme català: Josep Maria Planes Martí.

Planes –convé repetir-ho fins que ho aprengui fins i tot la mainada de P3- va ser un dels periodistes més importants del país. Va néixer ara fa 110 anys i amb aquesta excusa s’han organitzat una sèrie d’actes per reivindicar la seva figura, potser molt coneguda per una minoria però que encara és necessari popularitzar tant com es pugui.

Josep Maria Planes va escriure ara fa vuitanta-cinc anys algunes de les pàgines més brillants de la història del periodisme català

Era fill de Manresa i tot just adolescent va debutar a la premsa local, que durant els anys vint i trenta va ser el graner dels principals periòdics del país, és a dir els que s’editaven a Barcelona. Aleshores –igual que passa ara- si et volies guanyar la vida escrivint havies d’anar a la capital. Joves vinguts de Girona, Manresa, Vic, Lleida, Tarragona, Reus… feien les maletes amb el somni de llegir els seus noms en lletres de motllo.

Planes és dels que ho va aconseguir. El 1926 –només tenia 19 anys!- va començar a treballar pel setmanari “L’esport català”, per la capçalera satírica “Papitu” i per “La Noche”. A partir del 1929 també va escriure per “La Nau dels Esports” i per –poseu-vos un moment drets siusplau- “Mirador”, una revista que si ara es publiqués avergonyiria moltes capçaleres actuals. El manresà també va passar per “La Rambla” i per “La Publicitat”.

El seu talent i la seva capacitat el van posar al capdavant de projectes ambiciosos com la direcció del setmanari “Imatges”, inspirat en el parisenc “Vu”. Eren les revistes més de moda en un moment que el fotoperiodisme vivia la seva eclosió. Entreu al portal de revistes antigues “ARCA” i consulteu-la. Caureu de cul. Ho he fet abans d’escriure i m’ha cridat l’atenció la portada del número 2 (juny de 1930), on es veu una bandera catalana immensa al balcó de la plaça de Sant Jaume:

“Després de set anys de prohibició, la nostra bandera torna a onejar sobre el cel blau de Catalunya. A l’Ajuntament, a la Diputació, a l’Exposició, a les cases particulars, en els radiadors dels automòbils, per tot arreu, les quatre barres de sang han florit amb alegria nova”.

S’havia acabat la dictadura de Primo de Rivera i al país s’ensumava que alguna cosa estava a punt de passar. El 1923 ja ho havien tingut a tocar, però el cop militar ho havia aturat. El primoriverisme va ser un coitus interruptus, un intent de tapar l’esvoranc del vaixell monàrquic que s’estava enfonsant. Finalment la defunció del règim borbònic es va certificar l’abril de 1931, quan Macià va proclamar la República Catalana. Planes ho va viure amb la intensitat dels seus vint-i-quatre anys i ho va traslladar a les pàgines de “Mirador”:

“14 d’abril! Impossible recollir en aquestes notes tota l’emoció profunda, tota la grandesa d’aquest dia inoblidable. Impossible de reflectir amb justesa l’espectacle meravellós de la ciutat en la jornada històrica de la proclamació de la República Catalana”.

El periodista descriu una ciutat embriagada de joia i felicitat. Joves cantant, vells plorant d’emoció, floristes fent rams amb els colors de les banderes catalana i republicana… És fàcil imaginar-se Planes recorrent la Rambla amb els ulls esbatanats, procurant copsar tots els detalls per després, a l’Ateneu, escriure les quartilles que publicaria a “Mirador” el 16 d’abril.

Aquella nova Catalunya volia ser moderna, cosmopolita, europea… i s’emmillarava sobretot amb França. Els periodistes catalans volien imitar els seus col·legues del nord. Havia passat amb “Imatges” i el juny de 1931 –aprofitant el nou règim de llibertats- tornà a succeir. Inspirant-se en el famós “Le Canard Enchainé” es va fundar “El Be Negre”, un setmanari satíric desacomplexat, que no es mossegava la llengua.

Amb vint-i-quatre anys, va poder explicar al setmanari "Mirador" la proclamació de la República Catalana

Planes era al front de l’empresa i comptava amb col·laboradors il·lustres com ara Àngel Ferran, Rossend Llates, Josep Maria de Sagarra, Feliu Elias o Tísner, que el 1990, en un petit llibret evocava els seus records dels diumenges a la nit al biblioteca de l’Ateneu, quan tota la colla confeccionava el número que havia de sortir el dimecres següent. Parien quatre pàgines a sis columnes carregades de mala llet que repartien generosament a tothom, des de la Lliga fins a la CNT i la FAI, passant per l’Església i la faràndula. Però no tothom tenia el mateix sentit de l’humor. El 1933, per exemple, un escamot d’Estat Català va intentar agredir a Planes per les befes que els dedicaven.

Ara bé, els que es van ofendre més van ser els anarquistes. El periodista es va convertir en la bèstia negra de la CNT i la FAI. I no només pels dards del Be Negre sinó sobretot per una colla d’articles publicats el 1934 a “La Publicitat” que va titular Els gàngsters de Barcelona, on denunciava la presència de pistolers a les organitzacions anarquistes. Planes hi explicava el modus operandi i revelava les identitats dels delinqüents que assassinaven i robaven emparats amb la bandera roja i negra. Els articles del manresà van tenir un ressò colossal a la societat de l’època i els anarquistes el van posar al punt de mira.

Es va convertir en la bèstia negra de la CNT i la FAI per Els gàngsters de Barcelona, els articles publicats a “La Publicitat”

Tot i que semblava que arran dels Fets d’Octubre, la qüestió havia quedat en un segon pla, el 1936 es va veure que l’odi continuava ben viu. El mes d’abril –poc després que s’hagués restituït l’Estatut i que Companys tornés a presidir el govern- un grup de la FAI va assassinar als germans Miquel i Josep Badia, membres d’Estat Català. El 1934 Miquel havia dirigit els Serveis d’Ordre Públic de la Generalitat i havia perseguit els pistolers anarquistes.

Aleshores Planes va tornar a la càrrega i va utilitzar la ploma per atacar les accions violentes de la FAI. De seguida va tenir resposta des de la capçalera anarquista “Solidaridad Obrera”, i des de les seves pàgines se’l va amençar de mort.

Quan va esclatar la guerra i el terror es va ensenyorir dels carrers de Barcelona, Planes sabia que corria perill i es va amagar esperant que la situació es calmés, però fou localitzat a un pis del carrer Muntaner per un grup de faistes, que se’l van endur a l’Arrabassada. Li van rebentar el cervell amb set trets de pistola. S’ha tenir molta ràbia per disparar set vegades contra algú. Algú que només havia escrit, que només havia fet bé la seva feina. Josep Maria Planes va morir als vint-i-nou anys.

Vuit dècades més tard, a cavall entre el 2016 i el 2017, des de Manresa s’han organitzat una sèrie d’actes per reivindicar la seva memòria. Un d’ells és l’exposició “A propòsit de Josep Maria Planes (1907-1936)”, comissariada per Jordi Finestres i Jordi Serrat, que es pot veure al Memorial Democràtic fins el 31 d’agost.

És una mostra modesta només formada per una dotzena de plafons on recullen les dades imprescindibles per entendre la importància de Planes en la història del periodisme català.

L’exposició “A propòsit de Josep Maria Planes (1907-1936)” es pot veure al Memorial Democràtic fins el 31 d’agost

L’he anat a visitar fa una estona, just abans d’escriure aquest article. Primer he vingut a l’Ateneu a prendre cafè al Jardí, després he creuat la Rambla fins arribar al carrer del Peu de la Creu, on hi ha la seu del Memorial Democràtic (MD). Només són 500 metres però fer-los t’obliga a superar una gimcana on has d’esquivar turistes armats amb pals de selfies, venedors ambulants i homes que en veu baixa et xiuxiuegen “coffee shop, marihuana, haixix”.

Tot això desapareix quan entres al MD, per què allà no hi ha ningú. Bé, sí, rectifico: un jove i un senyor vestit de guarda de seguretat, que no es diuen res per què segurament ja fa dies que han acabat els temes de conversa. Quan els he saludat no he sabut discernir si el seu gest era de sorpresa o d’espant de veure algú procedent de l’exterior.

De tornada cap a l’Ateneu –us estalvio la descripció de la segona gimcana- he pujat a la biblioteca (que bé tornar ser a casa!) i he recuperat els articles de Planes que es poden llegir a www.memoria.cat/planes per què al MD no tenen res: ni catàleg de l’exposició, ni llibres, ni opuscles, ni un trist pòster que els mitòmans ens puguem endur a casa. Tampoc, és clar, hi havia la traducció dels textos dels plafons a altres idiomes. Però ho entenc.

Al Memorial Democràtic no hi tenen ni el catàleg de l’exposició, però ho entenc

La Catalunya de Planes fa nosa. Aquella Catalunya desacomplexada, atrevida i moderna que es volia construir els anys trenta des de l’Ateneu Barcelonès fa nosa per què ens deixa en evidència d’allò que podríem ser i no som. I no ho som per culpa de la mentalitat petita d’aquells senyors Esteve que han manegat la política autonòmica com si fos una merceria i pel menyspreu per la catalanitat que han mostrat la colla de desfassats progressistes septuagenaris que han monopolitzat sectàriament la indústria cultural del país des que en tenien trenta.

Per això l’Any Planes s’ha hagut de promoure des de Manresa, per això a Barcelona només hi ha una exposició clandestina feta amb pocs recursos.

Planes és la Catalunya que fa nosa als que ens fan nosa.

patufetobertura2
Exposicions David Bowie is not Patufet Xavier Carmaniu
catedral santa maria girona
Exposicions Una exposició de culs a #Girona Xavier Carmaniu