Jordi Puntí. Això no és Amèrica. Editorial Empúries, 218 pàgines.

Ara veuran que parlaré del darrer llibre publicat de Jordi Puntí. Vostès es demanaran perquè dic això quan és evident que si això és una ressenya i, al capdavant, hi ha la fitxa del llibre on hi ha el nom de Jordi Puntí i el títol del llibre, amb l’editorial i el número de pàgines, sembla prou evident que això no ofereix pas dubtes. I, a més i a més, hi ha el títol descriptiu per reblar el clau. Total, senyores i senyors, que ja portem algunes línies i alguns segons de lectura i encara no hem entrat en matèria. Vostès farien molt bé d’engegar-me a dida perquè tenen coses més importants a fer i, de fet, no cal que digui que parlaré del darrer llibre de Jordi Puntí. El que he de fer és parlar d’una maleïda vegada del llibre de Jordi Puntí. He de dir el que m’ha semblat, des de la meva subjectivitat òptica, aquesta publicació.

No hi ha res més difícil en literatura que la tècnica de la dilació, que la tècnica del reompliment, que l’acció de diferir el temps o l’acció que s’esdevindrà, de manera que quan ajornem el ritme, quan fem un excurs introductori o estratègic, o bé la dilació en si presenta algun interès centrífug o el lector aviat abandona. O és interessant o té algun què o esdevé un fracàs.

No hi ha res més difícil en literatura que la tècnica de la dilació, que la tècnica del reompliment, que l’acció de diferir el temps o l’acció que s’esdevindrà, de manera que quan ajornem el ritme, quan fem un excurs introductori o estratègic, o bé la dilació en si presenta algun interès centrífug o el lector aviat abandona. O és interessant o té algun què o esdevé un fracàs. És el que en el vocabulari radiofònic se’n diu inflar el gos. Omplir el temps, distreure el lector abans no arriba el que el narrador té previst de posar en funcionament de manera imprevista, és una de les grans qüestions de la narrativa de tots els temps. I és, em sembla, el principal error compositiu d’aquesta col·lecció de contes intitulada Això no és Amèrica. Quan a la pàgina 53, per posar un exemple, se’ns diu que el protagonista rebia poquíssimes cartes sembla evident que estem inflant un cànid perquè tothom rep poquíssimes cartes, almenys avui. A continuació se’ns diu que aquestes cartes escadusseres anaven a parar al damunt d’una cadira de vímet, molt bé, això ja ho tenim, però immediatament se’ns aclareix que la cadira de vímet és al costat de la porta, on em sembla que la majoria dels mortals acumula la correspondència, poca, que rep i que encara ha de revisar. Hauria estat extraordinari que el protagonista acumulés la correspondència per desflorar al congelador, mereixeria un esment, per descomptat, però si se’ns diu que és al costat de la porta, francament no li veig el què. Quina mena de correspondència rep el protagonista? Sí, senyor, vostès ho han endevinat sense haver llegit el llibre. En primer lloc rebuts de banc. No pas rebuts. Rebuts de banc, quan tots els rebuts avui resulta que són de banc, insistint en proporcionar-nos informació supèrflua. Després, naturalment se’ns diu que rep prospectes de publicitat. Atenció. No pas simplement publicitat o propaganda que és el que deien les nostres nostres àvies, no: prospectes de publicitat. Substantiu i complement. Molt bé. I després se’ns informa que en aquesta natura morta també hi ha, introduïda per una conjunció adversativa “o” la revista del col·legi de Pediatria, que cada mes, segons ens informa amatent l’escriptor Puntí, “arribava puntualment a nom de l’antic llogater de la casa”. És a dir, que ja se’ns diu fefaentment que no té res a veure amb el protagonista, que és un detall que no té res a veure amb la narració i que tant és que hi sigui com que no hi sigui. Em fotocopio aquest paràgraf per recordar-me a mi mateix el que, almenys des del meu punt de vista, no s’ha de fer mai.

Els contes d’aquest llibre ofereixen, de vegades, algunes trames interessants, i tothora absolutament colgades, segrestades, saturades d’infinitat de detalls i de referències completament gratuïtes, extemporànies. L’economia narrativa sembla que no és una convicció de l’escriptor Puntí, però ja que jo sí que hi crec i que sóc jo qui, al capdavall, fa la ressenya explico perquè no m’ha agradat el llibre. I lamento que no sigui una qüestió de gustos sinó d’incompetència narrativa. A tot això cal afegir altres errors majors, en especial allò que Paul Verlaine anomenava la “pointe assassine”, el que de manera col·loquial podríem definir com la mania suïcida que tenim tots els que escrivim d’explicar massa les coses, de donar tantes explicacions i tantes referències que acabem ofegant el misteri, la gràcia, l’intríngulis del que estem narrant. Quan volem dur al lector amb un dogal a qualsevol preu i el volem portar obligatòriament per on ens dóna la gana. Oblidant que la lectura és un dels pocs exercicis de llibertat absoluta que queden i que el lector, el bon lector, vol treure les seves pròpies conclusions sense tuteles impertinents. No té gaire valor, em sembla a mi, que a la pàgina 166 se’ns digui que “en Miquel Franquesa era un ésser impulsiu, ceballut i sotmès a l’adrenalina de la rauxa” perquè el que demana el lector és arribar per ell mateix a les seves pròpies conclusions. Fins i tot per coincidir-hi. M’agradaria molt estar d’acord amb l’escriptor Puntí però, de fet no sé si és veritat, només sé que ell m’ha definit el personatge, sense donar-me l’opció de construir-me la meva pròpia opinió. A Lolita de Nabòkov no se’ns diu que Humbert Humbert sigui un monstre violador d’una criatura. O a Madame Bovary no se’ns diu enlloc que la senyora protagonista sigui una fresca. Ens adonem del que són realment aquests personatges pel que fan, no pas pel que comenta l’autor. És el mateix problema que té un autor tan important com Shakespeare quan, al Juli Cèsar, ha de fer parlar ni més ni menys que a Ciceró. De la mateixa manera que Julieta parla com una noia de tretze anys, Ciceró ha de parlar com Ciceró, en això estarem d’acord. No hi ha alternativa. Per més que s’anomeni al text “Ciceró”, ¿com podem convèncer que el personatge és realment Ciceró, el gran mestre de la retòrica de tots els temps? ¿Com ha de parlar Ciceró perquè sigui versemblant que es tracti, efectivament, de Ciceró? Els convido a que revisin el text i vegin com s’ho fa el cigne d’Avon.

La bona intenció i l’esforç condiciona totes les pàgines d’aquest nou llibre de Jordi Puntí. Però no n’hi ha prou. I no n’hi ha quan, a més a més, recordem que l’autor no és un desconegut ni un nouvingut al territori literari.

La bona intenció i l’esforç condiciona totes les pàgines d’aquest nou llibre de Jordi Puntí. Però no n’hi ha prou. I no n’hi ha quan, a més a més, recordem que l’autor no és un desconegut ni un nouvingut al territori literari. Sembla que Puntí s’hagi endiumenjat, que ens vulgui mostrar la seva millor cara, sense adonar-se que no n’hi ha prou amb la veu de falset perquè el llop pugui fer-se passar per la mare de les cabretes. Ha de dur també les potes emblanquinades. Almenys amb farina. Puntí no s’acontenta amb narrar. Escriu i, de cop i volta, sembla que es cansi, i es dedica a comentar el que acaba d’escriure. S’imagina, especula amb el que el lector pensarà sobre això o sobre allò. Dilata la narració. Està massa pendent de l’opinió, de quedar bé, de justificar-se, d’agradar. Comenta les accions dels personatges i, de vegades, fins i tot, comenta els comentaris. Per aquest camí, arribarà el dia que el darrer llibre de Jordi Puntí ja durà incorporada en una addenda, al final del volum, la ressenya del llibre. Tot això que hi haurem guanyat. 

Jordi Galves
L'enamorada Llança La càrrega Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada Llança Emblanquineu els negres Jordi Galves