Pels que vam néixer a finals dels setanta i ens estalviàvem parlar seriosament de política fent-nos els federalistes i llegint tot allò que promocionaven els sociates al Babelia, Lluís Maria Xirinacs era una espècie de freak que descobrírem palplantat a la Plaça Sant Jaume abanderant causes que, a la majoria, ens semblaven anacròniques o directament eixelebrades. Temps després, vaig tenir la sort d’entendre l’obra i la causa d’en Xiri a través del meu mestre de literatura catalana, Lluís Busquets, un dels protagonistes d’aquestes Sis nits d’agost d’en Jordi Lara. Però, més enllà de la nostra sobtada Kehre a l’independentisme, i més enllà de l’obra del mateix Xirinacs (tan citada com escassament llegida), el caràcter quasi mitològic que ens va imposar el personatge com una llosa arribà amb la seva mort –o més ben dit, si fem cas al seu particular idiolecte– amb la seva ofrena. 

Tots sabíem també que, malgrat les claus per entendre el personatge que ens han ofert biografies monumentals com ara la del mateix Busquets (publicada a Balasch Editor), aquest final d’en Xiri mereixia –què coi mereixia, demanava a crits!– una novel·la o, potser encara millor, un film. Doncs en Jordi Lara ha escrit aquesta novel·la que tanta falta ens feia i que, ja us ho dic d’antuvi, té dos mèrits substancials: primer, que l’autor –nascut el 68, i per tant molt més condicionat que servidor per l’activisme del prota– no s’interessa tant per les motivacions polítiques de l’ofrena corporal d’en Xiri al Pegot, sinó per la seva capacitat de suggerir-nos dilemes morals, unes preguntes que, en segon terme, marquen un llibre que es fa fent-se i on l’autor s’hi exposa bo i evitant els paranys autoficcionals d’aquells escriptorets que novel·len per estalviar-se el psicòleg. 

La cosa té certa gràcia, perquè de primeres l’autor ens despista posant-se a la pell morbosa de tots els qui veieren en la mort de Xirinacs una oportunitat perfecta per fer de detectius privats a temps parcial: “Potser calia esbrinar per què un home urbanita estimat per deixebles que encara esperàvem molt d’ell, compromès amb l’actualitat i amb una obra per acabar, havia pujat a muntanya per deixar-se morir tot sol el dia del seu aniversari.” Feta la trampa, després comença per fortuna la llei, i Lara fila més prim en l’interès pensamental de l’ofrena que, si em permeteu el joc de paraules cursi amb o, també deriva en una sensació d’orfenesa en l’entorn del protagonista, dones incloses, i fins i tot un repte ètic d’ofensa de qui gosa assajar, triar i fer de la seva mort un objecte de literatura: “¿Com escriure sobre la voluntat de morir que ni tant sols s’empara amb la coartada del dolor?”

Aquest és encara el repte ètic que la-mort-de-Xiri representa i d’aquí l’enorme sinceritat literària d’aquet petit volum. D’ençà que vaig llegir el llibre d’en Lara, i de tota quanta cita hi ha recollida del seu protagonista, hi ha una frase del seu comiat que em té la closca robada: “Si em voleu fer feliç, no em busqueu.” De fet, el repte d’en Xiri continua essent la fórmula perfecte entre el seu esperit de servei col·lectiu i el filtrar-ho tot plegat a través d’un sentit d’individuació radical i insubornable. Quina cosa més anacrònica, antisistema, i blablablà que resulta l’imperatiu de la solitud: “Si algú em troba li prego que, estigui jo com estigui, no vulgui ell pertorbar la meva soledat i el meu silenci.” És aquest camí que en Jordi ha imaginat notablement, descrivint amb ciència les darreres nits d’un cadàver que s’exposa a la pluja, a l’excrement dels animals, a les mirades d’enveja. 

Ha valgut la pena esperar aquesta novel·la, i si el país fos més que una tribu de penjats ara hi hauria uns quants productors disposats a fer-ne una pel·lícula ben necessària. Les runes del Pegot i les visions de l’autor en bella prosa així ho demanen: “I llavors, un instant, em va mirar. Alguna cosa esbarriava el fullam; vaig veure lliscar una espurna de lluna a la seva templa, era el gest ínfim d’alçar el cap i sé que llavors m’estava mirant, a mi i a tots plegats.” En efecte, costa molt de creure que el mite, en la seva idealització i àdhuc en la seva caricatura, no ens estigui guipant des dels racons del nostre cinisme, per escarnir-nos la por. Car, realment, si baixés del cel i es passegés sovint per aquest país de vagues de fam que són règims i de revolucionaris acatadors de la judicatura enemiga, a en Xiri li vindrien unes sobtadíssimes ganes de tornar a ofrenar-se a la muntanya. 

Bon llibre, senyor Lara.