Com passa des de fa segles, les novetats de París costa que arribin a casa nostra, badem massa i anem tard. Passem per camins ja fressats perquè ens resistim a aprendre. En afers de terrorisme islamista com en tot. Aquí ara s’ha posat de moda parlar d’aquesta senyora, sí ja veus tu, la representant de la Fundació Ibn Battuta, sí, ¿com es diu? l’associació aquesta, sí coi, de marroquineria a Espanya, vaja, la Mata-Hari del rei del Marroc, aquell sultà tan demòcrata i simpàtic, descendent directe de Mahoma i al que no es pot criticar, això, na Miriam Hatibi –m’han hagut de dir el nom perquè jo d’aquestes coses només conec zerozerosset–, una personalitat que duu el cap embolicat en el que Joanot Martorell hauria anomenat una tovallola. Mentre a París tenen, entre moltes d’altres personalitats, Zineb El Rhazoui, una dama moderna, laica, d’esquerres, escapada per ara del terrorisme religiós, vestida d’acord amb els usos i costums de les dones alliberades i modernes, amb els cabells llargs al vent, aquí ens hem de conformar amb una senyora mora vestida a la moda de sor Lucía Caram. I renoi i renoia, veig que mentre S’Excel·lència Mohammed Chaib, el president de la Fundació Ibn Battuta, es presenta sense babutxes ni fes ni gel·laba ella sembla, en canvi, treta de la Passió d’Esparreguera. La meva àvia com segurament la de vostès havien dut els cabells coberts com donya Rogelia, com les velles senyores de Forges perquè totes les pageses de la Mediterrània miren de protegir-se de les inclemències del temps amb mocadors. Jo mateix n’he fet servir al Sàhara. La Hatibi, en canvi, va amb el mocador per exhibir conviccions religioses, el mateix que quan es veu un jugador de futbol amb una cadeneta de la que penja una creu o un jueu amb el cofet al cim de la closca.  Indumentàries que són alhora una informació però també un advertiment.

No puc deixar de llegir i revisar el seu llibre de l’any passat. El de la catalana no, el de l’altra, Zineb, Détruire le fascisme islamique, en 72 pàgines on repassa algunes qüestions com aquestes de la indumentària. Mentre hi ha gent que creu que cadascú ha de vestir com vulgui i que qualsevol comentari sobre la indumentària està fora de lloc, aquesta heroïna del feminisme i de la llibertat d’expressió ens adverteix que no, que badem. No em refereixo a la catalana de pares marroquins, no, sinó a la marroquina de París, la qual escriu que el vel, el mocador al cap, tradicionalment no té res a veure amb la religió musulmana, que és una cosa recent. De fet, algunes senyores àvies del nord d’Àfrica amb qui he tingut el plaer de conversar, m’asseguren que això de dur el mocador al cap és una innovació, que excepte per inclemència del temps, tradicionalment les senyores mores de l’altra banda de l’estret de Gibraltar mai no han dut mocador.

Mentre hi ha gent que creu que cadascú ha de vestir com vulgui i que qualsevol comentari sobre la indumentària està fora de lloc, Zineb El Rhazoui ens adverteix que no, que badem

El vel, afirma Zineb, és la negació de la llibertat de les dones, de fet és l’exhibició pública del domini dels islamistes sobre una determinada senyora. Naturalment, per als islamistes, l’única llibertat que s’ha de respectar és la que ells tenen d’imposar la seva religió. Mentre el mocador sigui en molts països islàmics un uniforme obligatori, que les dones han de dur per força si no volen ser castigades corporalment, mai no podrà ser un autèntic emblema de llibertat indumentària. Són vehicles visuals d’una determinada ideologia, dones anunci.

¿És una casualitat que quan una senyora musulmana duu un mocador al cap vol dir que té necessàriament unes determinades idees retrògrades, de religiositat invasiva? Torno a consultar el llibre de Zineb perquè m’adverteix que vagi amb compte amb el concepte de la ‘islamofòbia’ perquè és una impostura intel·lectual, un parany. Perquè confon els dogmes de la religió islàmica amb l’islam com a comunitat i civilització, com a individus independents els uns dels altres. El que alguns qualifiquen d’islamofòbia, en realitat, no és sinó el rebuig de persones laiques occidentals que volen viure en una societat sense cap religió dominant i que es neguen a acceptar la militància i l’ostentació d’un islam reivindicatiu i expansiu. Com fan les senyores que van amb mocador, que no accepten ni la crítica contra el seu capteniment ni contra la seva religió. La islamofòbia realment no existeix perquè en terres musulmanes no s’utilitza pas la paraula, les que fan servir són ‘blasfèmia’, ‘apostasia’ o ‘insults a la religió’. En terres musulmanes impera una teocràcia que castiga severament tot això, ja sigui amb la presó, les fuetades a la plaça pública o l’assassinat. Així es manté el respecte per aquesta religió qualificada de pau i amor.  Com més llegeixo Zineb El Rhazoui menys tranquil em sento: “L’islamisme no és cap exageració, és la religió islàmica aplicada al peu de la lletra”.