Enric Gomà. Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar. Amb dibuixos de Marc Torrent. Pòrtic, 234 pàgines.

D’aquest llibre no crec que se’n parli gaire però és una meravella. Savi, sagaç, divertit, ponderat i esplèndidament escrit, és una autèntica raresa entre tanta filfa, entre tants títols fets i deixats estar, entre tantes mostres de la indústria del llibre que no és més que indústria del paper tacat. Quan sentiu que algú diu que a la televisió només hi ha escombraries és que aquesta persona mai no entra a les quatre llibreries que encara queden i no ha contemplat personalment la desolació d’aquest altre paisatge lunar. De fet, Enric Gomà que sap de televisió, de llibres i de fabricar tota mena de productes de consum cultural com si fóssim un país civilitzat i homologable amb els que més admirem, ha tingut l’encert d’escriure un llibre necessari. Pocs poden dir el mateix perquè escriuen per escriure, per fer veure que escriuen. No sabíem que necessitàvem aquest llibre de Gomà, no som pas tan vius, però ara que s’ha publicat es fa mirar com un bitllet que ha aparegut sencer dins d’uns pantalons d’estiu, com una propina generosa, com una vella i coneguda olor amb la que ja no hi comptàvem i que ens sobta com una escopetada.

És l’escopetada del seny que contenen les paraules de tota la vida. És la vella i coneguda olor de les paraules legítimes del parlar ciutadà de Barcelona, més o menys castellanitzat, més o menys gramatical o elegant però indiscutiblement genuí i entenimentat. Una eina que funciona molt millor que no pas segons quines innovacions. El parlar serè d’una societat de persones menys fantasioses i virtuals que les d’ara, de persones que enraonaven però que sostenien que pensar fa burro, que travessaven els carrers i no els creuaven, que es posaven drets i no dempeus, que es descuidaven i no s’oblidaven, d’éssers humans catalans que tenien una cultura de vegades rudimentària però un llenguatge net, eficaç i sense afectacions, entenimentat, una idea molt clara del que són les coses positives i com s’anomenen per fer-nos entendre, a saber, el pa, el vi i la mare de tots plegats, efectivament, l’idioma.

Se’ns omple la boca amb tot de proclames a favor de la llengua catalana, de l’escola en català però tots sabem que xerrem una llengua ben pobra, ben estranya, com merles afectades. Si ens hem de guiar pel nostre parlar improvisat, esverat, fem tot l’efecte que l’idioma ens importa un rave. Adoptem qualsevol moda lingüística que hem sentit als mitjans de comunicació i ens sentim que anem a l’última i de quina manera hi anem. Ens agrada tant fer el fatxenda i el colló que no ens podem estar de dir despropòsits quan, de fet, només són disbarats, disbarats de tota la vida. De la calaixera de l’àvia ara en diem còmoda, de la tanda, torn, i de la foscor obscuritat, com si ens fes vergonya parlar de manera eficaç i ens agradés més l’estat vaporós, inconcret, abstracte de les paraules insegures i aproximades. Després, quan passin els anys, si recuperem algun correu electrònic o una conversa telemàtica i tornem a llegir el que ara hem escrit ens posarem les mans al cap. Farem la mateixa fila ridícula que fem a les fotografies amb la moda indumentària de temps passats. Això, comptant que pel camí no ens haguem carregat la poca salut que encara li queda (li queda, no li resta) al català.  

unnamed
Llibres

Enric Gomà a l'atac

Joan Safont
Jordi Galves
Òptica Galves

Manipulació de Carner

Jordi Galves