Salvador Oliva. Epístoles a Josep Carner. Quaderns Crema, 103 pàgines.

De vegades no se sap què és pitjor, que es parli poc d’una gran autor com Josep Carner o que se’n faci una reivindicació feta a cops de puny que l’acabin desfigurant. No sé se sap què és pitjor, si la ignorància coneguda i consentida o la il·lustració traïdorenca i satisfeta d’ella mateixa. De vegades el que costa més de repintar una porta no és pintar-la, és haver de rascar la pintura anterior. Vet aquí que després d’anys i panys sense cap nou llibre sobre el Príncep dels Poetes, durant els darrers mesos n’han aparegut dos d’importants. L’esperada novel·la El retorn de Carles Casajuana, dedicat al darrer viatge de Josep Carner, falsa consagració a Barcelona, i aquestes tres poesies narratives de Salvador Oliva, un excel·lent traductor i erudit, autor d’alguns dels llibres essencials que qualsevol persona culta i catalana hauria de tenir a la seva llar. Per aquest motiu, després de la inesperada decepció que em va produir el primer dels volums, val a dir que havia dipositat totes les meves esperances en l’autor de Mètrica catalana, una petita obra mestra per aprendre l’art de la versificació en la nostra llengua a partir, gairebé exclusivament, de poemes de Carner.

La veritat sigui dita, feia molt de temps que no llegia un llibre tan pretensiós, tan buit, tan gratuït, tan dolent, en definitiva. El mestre dels metres i els rims catalans és un hàbil versificador però que, en el terreny de la ficció, no té res a dir. El gran traductor de Shakespeare, com li passa a molts traductors, quan abandona el model que ha de perbocar, aleshores, fillets, es perd, divaga, sense cap mena de sentit de l’oportunitat, de la composició del text, dels equilibris, de  les normes retòriques més elementals de la ficció. Es perd en detalls intranscendents, mancats d’interès més enllà de la seva particular opinió. Intenta ser satíric i, gràvid, no ho aconsegueix, quedant-se només en rondinaire, llançant invectives molt ben rimades però mal escrites. En lloc d’un text simpàtic i alliberador com són els poemes satírics del propi Carner, Oliva menysté el magisteri del poeta que tant diu que admira per, simplement, aprofitar-lo, valer-se del nom, manipular la seva grandesa i, de biaix anar exhibint unes obsessions personals que no tenen res a veure amb la bona literatura, més aviat amb el divan del psicoanalista. Epístoles a Jacques Lacan hauria estat un títol molt més adient.

En tot cas no estic dient en absolut que aquest llibre no m’hagi agradat. No és que personalment no m’hagi agradat, és que, directament, és un mal llibre, per a mi i per a qualsevol persona amb un mínim de lectures i de sentit comú, de respecte per la literatura. És un mal llibre, i ho podem veure, per acabar, amb dos exemples ben clars quan critica la llengua llepada i carrinclona de la col·lecció la Cua de Palla, invocant el bon criteri lèxic de sant Josep Carner, un autèntic geni de la llengua que, no cal oblidar-ho, també va prendre decisions equivocades, arbitràries, en les seves traduccions de Charles Dickens. Per últim vull citar el que, segons Salvador Oliva és la manera correcta de llegir la poesia de Carner:

“Per poder-vos llegir com cal,

només ens reclameu uns ulls d’infant,

sense cap prejudici. Però en el món d’avui...”

Al lector se li queden els cabells rossos amb tanta cursileria desbocada, amb tanta falsedat sobre la inexistent simplicitat de Carner. El príncep, com tots els grans escriptors, no té res de simple. Ni de ximple. Atenció als lectors que, quan llegeixen, fan com Robinson Crusoe i les petjades que descobreixen sobre l’arena són les que ells mateixos han deixat unes hores abans. La simplicitat no és en Carner sinó en els ulls que el miren i no l’entenen.

Jordi Galves
Òptica Galves El mestre de l’elegia Jordi Galves
Jordi Galves
Òptica Galves En el Mar de la Bellesa Jordi Galves