Joan-Lluís Lluís. Jo sóc aquell que va matar Franco. Proa, 299 pàgines.

Perquè va morir matant, al llit però matant, la simple idea de matar Franco és una poderosa fantasia compartida, un desig col·lectiu de moltes persones admirables no només durant l’època en què el dictador va establir el seu règim de terror i d’ignomínia. També avui, en l’actualitat més extrema, en què sembla que el fantasma del general invicte fa sentir la remor de cadenes en tots els castells i presons, en tots els ministeris i casernes. Francisco Franco representa una rèmora monstruosa que es resisteix a morir, amb la persistència del malson inevitable, no del tot viu, no del tot mort, impossible ara com ara de bandir. I vet aquí que Joan-Lluís Lluís, un dels faulistes més capaços de les nostres lletres, servint-se només d’algunes, mínimes, convencions de versemblança i de composició, elabora una novel·la d’aventures plena d’emocions i de belleses, d’episodis vitalistes, alats, a la ratlla del somni. Perquè probablement només el somni té el poder d’esborrar algun dia, alguna nit, el malson, només el somni combat amb les mateixes armes irracionals que el terror i el pot derrotar, per fi. Només la simplicitat de la rondalla nua, eficaç, té el poder de convèncer-nos literàriament que el cabdill d’Espanya podria, efectivament, haver entrat en la Segona Guerra Mundial al costat d’Alemanya i d’Itàlia. I morir, com Mussolini, a mans d’un simple milicià. Que el terrible genocida, l’enemic mortal de Catalunya i de la llengua i cultura catalanes podria, efectivament, haver estat ajusticiat en un inesperat exercici de justícia poètica, per un milicià que no és ningú, per un donnadie, paraula preferida del classisme espanyol, per un petit filòleg, borni i proveït únicament d’un diccionari Fabra i d’una pistola. Com si fos un eco secret, com un homenatge amagat al fill intel·lectual del gramàtic, Joan Coromines, expert alhora en llengua catalana i perit en disparar armes de foc.

Al foc amb el foc, aquest és el procediment universal. Altiu i desafiant, Franco acaba entenent, per fi, quan li parlen en català abans de ser executat. Davant de la mort la cognició es veu que augmenta fortament. També els simbolismes de la faula. “M’he posat a menys d’un metre d’ell, a la seva esquerra. Intento no balbucejar. —Francisco Franco Bahamonde... en nom de l’Exèrcit Lliure de Catalunya i del govern provisional de Catalunya... i vistes les circumstàncies excepcionals, us condemno a mort per tots els crims... per tots els crims dels quals aviat s’intentarà fer llista completa... La sentència... la sentència serà executada immediatament. // Em mira. Intenta que l’odi que sent per mi es transformi en rèptil, m’entri per l’ull que em queda, em deixi cec, s’esmunyi fins al cervell i se’l cruspeixi a queixalades...”

Aquesta darrera proesa literària de Joan-Lluís Lluís és valuosa i memorable. S’estableix, com tota la seva important obra, volgudament al marge del carregós narcisisme de la major part de les novel·les que avui ens ofereix la indústria del llibre, com un exercici d’enginy i de capacitat verbal, de restitució de la dignitat perduda, com s’esdevé en moltes faules tradicionals i, per tant, immortals. Lluny de la novel·la històrica i de les servituds erudites, Jo sóc aquell que va matar Franco s’imposa per la seva decidida aposta narrativa, pel seu estil segur i nítid, per la sincera venjança del pensament que s’atreveix a fabular i s’hi encastella, a anar més enllà de la correcció política, sovint presonera d’unes conviccions morals tan hipòcrites com irreals. Contra aquesta irrealitat de la hipocresia social Lluís hi oposa la irrealitat de la faula, la qual, al capdavall ens proporciona com a lectors més versemblança, més realisme humà, vital, que el que aconseguiria un registre documental, exactíssim però només en el seu territori determinat. Hi ha escriptors que pels senderis més assenyats arriben a l’absurd i d’altres que, com Lluís, pels camins més absurds ens condueixen al seny més segur, més sòlid. Pel camí de les rondalles de Verdaguer, del mite del Comte l’Arnau vet aquí tota una altra veritat amagada, imprescindible.