Josep Maria Espinàs. Combat de nit. La Campana, 235 pàgines.

Publicada per primera vegada el 1959, aquesta és una de la grans novel·les del mestre Espinàs i, també, de les més importants de l’època, tan ben feta que ha aconseguit resistir el pas del temps, la indiferència, els prejudicis, la inòpia i la vulgaritat de la nostra crítica literària i de la nostra universitat encantada. Em sembla que és la novel·la amb què es recordarà per sempre el nom d’Espinàs, tal és la volada d’aquest exercici literari, honrat, sobri, equilibrat, un exercici que és una lliçó de sentit comú i de sentit nítid del que ha de ser, essencialment, una novel·la ben construïda, sense noses ni capricis artístics. Vet aquí la història documental, la crònica, d’uns camioners per les carreretes nocturnes de l’Espanya de la postguerra, que crema les pàgines, els kilòmetres d’una màquina rodant que fa camí contra la fatalitat i l’adversitat, un viatge que corre al ritme dels ulls del lector, una història que va sempre endavant com una bèstia mecànica en mans d’uns homes que miren de governar-la, tan anònims com insòlitament vius i interessants, una història hàbilment dibuixada i compensada entre els elements que la componen, ben tibada i equilibrada com la càrrega d’un camió sota la vela cenyida amb cordes. Vet aquí un vehicle de gran tonatge que és com un bergantí en un mar procel·lós i com un destí de cada dia, sense més èpica que la gran èpica dels herois quotidians, la de l’esforç, la del perill. L’èpica que, amb la mateixa senzillesa, oposa la feina al cansament, el dia a la nit, l’home a la màquina, la vida a la mort en forma de banal accident de trànsit. L’aprenentatge de la inevitable solitud personal com a principal lliçó d’un humanisme que és acceptació de la pròpia naturalesa, prova de sentit comú, de comprensió del secret mecanisme que duem a dins.

El llibre es presenta audaçment com un documental sense espai per a insinuacions polítiques i, precisament aquesta exigència silenciosa, esdevé hàbilment eloqüent, per absència. D’una manera que recorda el cinema italià d’aquells anys, el primer Cela, Hemingway, el Simenon gran fumador de pipes, el Capote que escriurà deu anys més tard A sang freda, les novel·les d’Espinàs són els d’una literatura catalana moderna que se sap segura, poderosa com l’idioma que ha heretat més enllà de la catàstrofe. Que mira i espera. L’escriptura de l’Espinàs, aleshores com ara, sempre és reportatge d’una o d’una altra manera, continguda observació, constatació, viatge, report d’una realitat que sempre insinua perquè es deixa entendre, que no necessita de gaire explicacions perquè la narració no és pretext de res sinó objectiu únic del llibre. La narració ho és tot ja que la literatura és una metodologia en ella mateixa. Déu n’hi do si aconsegueix només ser narració i prou. L’home que escriuria tants llibres de viatges a peu —el primer, Viatge al Pirineu de Lleida, 1957— viu, a Combat de nit, l’experiència de l’ofici del transport de mercaderies per carretera com una insospitada metàfora existencial que es va component a mesura que batega i belluga. No en va, metàfora vol dir transport en grec i no ens cal parlar de l’Odissea. Un transport que ens duu a una secreta experiència de llibertat. A través de la reflexió per contemplació, un insospitat, callat, resignat itinerari, descobrim meravellats un profund exercici de filosofia estoica, íntim per descomptat. En especial en aquells temps d’aquella Catalunya acollonida de la derrota recent, on qualsevol cosa podia ser delicte, especialment l’exercici de la literatura. És la mirada insolent de qui no clava mai els ulls a terra. 

Jordi Galves
Òptica Galves Guapo com Casasses Jordi Galves
Jordi Galves
Òptica Galves Refer la història per romandre-hi Jordi Galves