La historiadora britànica Mary Beard ha estat assenyalada amb el dit per haver defensat un vídeo infantil de la BBC en què apareixia un oficial romà fosc de pell, un maur o moro, un amazic de l’Àfrica, per tant, no pas un subsaharià si és que es vol utilitzar aquesta denominació idiota, sinó un supersaharià. Han acusat la sàvia catedràtica de Cambridge de políticament correcta amb la diversitat racial que avui té el Regne Unit perquè es pensen que els soldats romans eren tots blanquets. Com si mai els negres i els nord-africans haguessin arribat a les Illes Britàniques abans del segle XX, com si les legions romanes no estiguessin compostes de tota mena de races i pobles, egipcis, sirians, amazics, númides, parts. Com si la diversitat de la raça humana l’acabés de descobrir la nostra època, la nostra generació, que és tan sàvia i tan il·lustrada i veu el món per un forat.

En la darrera gran guerra europea i mundial, de fet, la participació d’efectius no blancs ha estat gairebé sempre maquillada o expressament oblidada. És el que a França es coneix com a emblanquiment de les tropes colonials, especialment intencionada per amagar el protagonisme dels tiradors senegalesos, més de cent mil soldats negres. Quan els francesos són derrotats pels alemanys i De Gaulle es veu obligat a traslladar la capital al Congo, a Brazzaville primer i després a Alger, els soldats negres són indispensables, carn de canó de vegades com a la Primera Guerra Mundial, també combatents experimentats que guanyen batalles gràcies a la seva perícia militar. Però a mesura que es fa evident que la victòria serà per als aliats, els combatents negres comencen a fer nosa, es creu que el prestigi de la República filla de les Llums està en entredit. De Gaulle ordena per escrit emblanquinar les tropes perquè no vol que els combatents senegalesos desfilin massivament per les grans avingudes de París i encara menys que avancin fins a Berlín.

De Gaulle ordena per escrit emblanquinar les tropes perquè no vol que els combatents senegalesos desfilin massivament per les grans avingudes de París 

Per aquest motiu, i contra tota lògica militar, l’alliberament de França després de la tardor de 1944 es fa prescindint de més de vint mil soldats experimentats i foguejats només perquè són negres. Són despullats dels uniformes per donar-los als membres de la resistència. Vagament, es dóna com a pretext que els soldats africans no poden combatre sota la neu. El seu racisme és vergonyós i s’amaga. Els comandaments militars nord-americans, per la seva banda, tenen una reacció igualment inustificable. Reclamen a les autoritats franceses que els soldats negres estiguin segregats dels blancs tal i com fan al seu exèrcit. En això no són pas millors que els nazis. Al començament de la guerra, la propaganda racista alemanya ja havia assenyalat que era una vergonya per a Europa que França fes servir les seves tropes colonials, uns soldats als que consideren salvatges i infrahumans. A prop de Lió, un cop han derrotat França, els nazis separen els soldats francesos presoners segons el color de la pell i asseguren als negres que poden marxar, que els deixen lliures. Quan els africans es decideixen a tocar el dos, com es podia preveure, els alemanys els disparen per l’esquena des dels tancs. Els maten a tots però encara no en tenen prou: amb tota la fúria racista de la que són capaços aixafen els cossos sota l’enorme pes dels blindats. L’episodi també forma part de la nostra història recent.

La indiferència és també una forma subtil de racisme, de col·laboracionisme amb el racisme. O el silenci eloqüent, com quan fa uns anys alguns pocs vam celebrar amb articles que el nostre gran poeta Jordi de Sant Jordi era, sense cap mena de dubte, un moro cristianitzat. Que una de les figures més destacades de la cultura catalana fos d’origen nord-africà no va agradar gaire i s’ha volgut deixar córrer. Fins a tal punt que segur que, per a alguns lectors, avui ho sabran per primera vegada. 

Jordi Galves
Opinió D’indumentària islamista Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada Llança Llibertat, oh llibertat Jordi Galves