Segons G.K. Chesterton els revolucionaris, els terroristes, són “un grup d’homes decidits i combatius, intel·lectualment impacients davant la injustícia i la irracionalitat”. La convicció que els arrossega és urgent i en blanc i negre. Naturalment les seves ments criminals tenen una idea deformada del que és la justícia i la raó, però no és menys cert que tinguin valors i moral; encara que els duguin fins a l’extremisme. De fet, tenen massa valors i massa moral, inflexibles, que contrasten amb un coneixement simple i superficial de la realitat; bullen en les seves pròpies emocions saturades de dolç, en les seves ferides obertes, en les pulsions desfermades i incontrolades. Sentimentalisme mal administrat, de la pitjor categoria i que no admet esmena. Però de la vida, del que hi ha més enllà dels seus nassos, de qüestionar els seus propis sentiments i conviccions, no han après res de res, vet aquí perquè aquesta vida de cada dia, contradictòria, difícil, sovint incomprensible i brutal, els repugna i s’estimen més la mort. El terrorisme és sobretot mort, una solució dràstica a la por que fa viure. Una sortida criminal a la impaciència dels sentiments més subjectius.

“El criminal més perillós és el criminal cultivat” perquè l’ensenyament i l’educació, tan benintencionats com estèrils, res no poden davant la maldat humana

La lectura de Chesterton, amic de les paradoxes i dels pensaments complexos, partidari sempre del coneixement pràctic del viure, és la millor opció que se m’acut en aquests dies de soroll i de fúria, una introducció profitosa a la part fosca de l’ànima humana, un curs accelerat de terrorisme que avui em convenç més que els admirables papers d’Albert Camus sobre el problema, també oportuns. Chesterton va escriure L’home que fou dijous el 1908 una extraordinària, estranya novel·la escrita sota el resplendor de les bombes anarquistes, on res no és el que sembla. El protagonista, Gregory, acaba formant part d’una cèl·lula anarquista de set membres, els quals, per assegurar el secretisme de les seves activitats, amaguen les identitats personals amb els sobrenoms dels set dies de la setmana. En la seva qualitat de dijous, enmig dels altres sis, descobreix en un determinat moment, que tots els seus companys, en realitat, són agents encoberts de la policia... També cal destacar com la novel·la s’enfronta amb l’arrogància del sistema educatiu. Un sistema basat en l’esnobisme segons el qual els criminals han de ser per força persones sense formació. “El criminal més perillós és el criminal cultivat” perquè l’ensenyament i l’educació, tan benintencionats com estèrils, res no poden davant la maldat humana. Només cal pensar en el comportament de determinats emperadors romans o en la fascinació que alguns prínceps del Renaixement tenien pel verí. De manera que, com recorda L’home que fou dijous, els autèntics criminals no són ni els lladres ni els bígams, sinó el “filòsof modern” que menysprea la llei, el dret a la vida dels seus contemporanis, perquè creu que ell tot sol, per fi, ha trobat la solució definitiva a tots els problemes d’aquest món. Quan Chesterton va escriure aquest llibre visionari, fa més de cent anys, encara no s’havien establert ni les dictadures comunista, feixista ni islamista, tan similars entre si, tan homicides que són les responsables dels majors crims de la història de la humanitat. Poca broma amb les idees que suposadament havien de salvar la humanitat, poca broma amb els experiments socials, plens de bones intencions però que acaben sempre amb dictadura i mort.  

He fullejat L’home que fou dijous, en l’excel·lent traducció de Pau Romeva (Quaderns Crema) i Alarmas y digresiones (El Acantilado) de G.K. Chesterton el qual, per cert, va ser un bon amic de Catalunya.

Jordi Galves
L'enamorada llança Antoni Puigverd confessa Jordi Galves