Edgar Illas.Treure’s la feina de sobre. Edicions Sidillà, 201 pàgines.

La celebració del viure, és a dir, la sorpresa pel món, és a dir, la fascinació per la palpitació de l’existència, és el millor destí de la literatura de tots els temps i d’arreu del món. El que hi ha dins de nosaltres sempre és menys interessant que el que hi ha a fora, el subjectivisme sempre queda derrotat per l’allau de l’exterior i és per aquest motiu que Josep Pla defensava la literatura de l’observació en contraposició amb la literatura de la imaginació. És aquesta la perspectiva de l’excel·lent col·lecció de relats d’Edgar Illas (Olot, 1975) que constitueix una de les novetats literàries més interessants i intel·ligents dels darrers temps en llengua catalana. Com si es tractés d’un enorme fresc, acumula  tot de retalls inesperats de vida urbana de la capital de la comarca de la Garrotxa, brillants, imprevisibles, fascinants, perquè estan escrits des de l’observació més desperta, des de l’interès rotund per la grandesa dels altres, per les vivències i anècdotes d’uns conciutadans que són l’abric natural del nostre instint gregari, la sal de la vida, en definitiva. Edgar Illas, professor de la Universitat d’Idiana, viu i treballa als Estats Units, conscient que Jean-Paul Sartre potser no té raó i l’infern al final resultarà que no són els altres, ben al contrari, i que una comunitat comarcal que coneix prou bé, vista des de la distància geogràfica, pot esdevenir, sense pretensions, una lliçó de vida, d’humanitat i de capteniment. Un retrat de la joia del viure. Aquí no hi ha pretensions intel·lectuals sinó tot un món literari, ben construït. Ja en tenim un fart de tants llibres poblats de personatges desclassats i tristos, avorrits i insatisfets, de queixes existencials, de subjectivitat desolada, de frustracions mal païdes d’escriptors que han confós la modernitat literària amb l’exaltació perpètua de les misèries humanes. El model de Dostoievski està prou esgotat i, al capdavall, Kafka és un escriptor més humorista que tremendista, més complex que una simple denúncia de l’absurd del món. La realitat és més ampla que un abocador de tristeses, de deixalles. Vet aquí una literatura d’excel·lent costumisme que se separa prou del model de La colmena de Camilo José Cela i recupera el Quim Monzó més vitalista de les seves primeres obres, l’entusiasme i l’acidesa humorística d’una Empar Moliner, en definitiva, l’empatia literària del nostre referent més clàssic, Emili Vilanova.

Iterari i literari, aquest nou llibre d’Illas està construït des de la llengua, des de la vigència, potència, dels mots d’uns personatges que enraonen sense callar mai, que es narren a ells mateixos com enfebrats, que s’expliquen pel que diuen i també pel que callen, que s’emboliquen sols amb les contradiccions i les paradoxes de la conversa, amb el paranys del monòleg, amb un català saborós i farcit de particularitats i de facècies. En contrast amb la cursileria de molts escriptors de la capital, vet aquí la trompada seca, la frase verinosa, la fiblada de la sentència dura, en definitiva, el poder alliberador de l’humor, la correspondència amb el candor, la desconfiança d’uns personatges que viuen fent tot el possible per sentir-se lliures i independents a través de la paraula dita.  Per sentir-se prop de bé prop dels seus semblants. Alliberats. L’enginy està aquí reportat no com una activitat racional sinó com un antídot contra els tòpics i el parlar per parlar, contra les converses d’ascensor perquè, afortunadament, en l’Olot d’Illas no hi ha ascensors sinó una inacabable ruta de bars i més bars, de carrers i places, de botigues amb les portes obertes, d’humanitat suada que pul·lula i s’entreté, que xerra i xerra, que viu, com tothom, com bonament pot. Ja ho hem dit abans, és aquest un llibre excel·lent i savi, intel·ligent, ple d’astúcies literàries i construït amb una llengua admirable, que fa enveja. Jo si fos vostè, el llegiria i el gaudiria sense dubtar-ne. Una autèntica joia. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
L'enamorada llança

A la intempèrie

Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança

Sampere, l’últim místic

Jordi Galves