Quan llegim un titular on el músic diu "mai no he estat nostàgic" és el moment en què hem de córrer a comprar les boletes de naftalina. No falla: com més mira cap enrere un artista, i més cançons antigues incorpora al repertori, més necessita afirmar que això seu no és pas revival, ni melangia, ni acomodament en el passat. "Nostàlgia? I ara! Jo visc el present, què s'ha pensat vostè? Això ho faig perquè el públic m'ho demana. És un homenatge als meus fans".

I és d’aquesta manera com arriba l’estiu i els nostres festivals s'omplen de concerts 'no nostàlgics' carregats de cançons que tenen trenta, quaranta o cinquanta anys. Espectacles basats en la reproducció íntegra d'un àlbum llegendari que mai no havia rebut tants honors, gires titulades en atenció a un disc nou de trinca del qual, a l'hora de la veritat, només s’interpreten dues cançons, aniversaris per aquí i reedicions per allà. Enguany, pels escenaris catalans n’estan desfilant un munt: els Beach Boys i el seu bucle etern amb vistes als seixanta, Aerosmith i Deep Purple amb gires de comiat, U2 i els 30 anys de The Joshua Tree, Sting omplint el setlist d'èxits de The Police... I al setembre, els Rolling Stones, els mestres en l’art admirable de viure de les mateixes cançons durant cinc dècades.

Els nostres festivals s'omplen de concerts 'no nostàlgics'. Espectacles basats en la reproducció íntegra d'un àlbum llegendari

No fa gaire entrevistava Rafa Sánchez, cantant de La Unión, un grup que, dels set últims discos que ha fet, sis són recopilatoris (un de duets, un parell amb tractament electrònic, dos més orientats al mercat llatinoamericà…) I bé, no va faltar la declaració rotunda, categòrica: “No som nostàlgics!”, va sentenciar després d’informar-me que el grup era a punt d’embarcar-se en un creuer, naturalment no nostàlgic, el Crucero Ochentero, amb altres grups sorgits en aquella dècada, Seguridad Social, Un Pingüino en mi Ascensor i Azul y Negro, tot actuant cada nit en la ruta marinera entre Barcelona i Nàpols per a joia d’un públic de ben segur no nostàlgic.

Però tot i que sembli que aquest article és contra la nostàlgia, no ho és pas. En tot cas, és un article contra la comèdia. I contra aquests brots de culpa compartits per artistes i públic quan arriba l’hora de mirar cap enrere. Encara que no ens agradi fer-la nostra, la nostàlgia pot ser un sentiment dolç, molt propi de persones civilitzades. La barbàrie n’és aliena, no enten la seva subtilesa, de la mateixa manera que és incapaç d’atribuir cap noblesa a qui pensa diferent. I encara que ara tingui tan mala premsa, aquest vague dolor de l’ànima ha estat inspirador de grans obres de la música: no és ‘Pet sounds’, dels Beach Boys, un monument a la joventut que se’n va? I no va invocar Leonard Cohen un passat daurat a les estrofes de ‘Chelsea hotel’? I el Bruce Springsteen de ‘The river’?

Aquest vague dolor de l’ànima ha estat inspirador de grans obres de la música: no va invocar Leonard Cohen un passat daurat a les estrofes de ‘Chelsea hotel’?

Als periodistes ens mou la novetat, i és natural. Ens agraden els creadors imparables, fèrtils, autoexigents, que no s’aturen mirar el seu reflex en el mirall, i que ens donen aliment informatiu. Però, tot i que és cert que sempre hi ha casos de ganduleria creativa que clamen al cel, exemplars que fan del mínim esforç una professió, potser n’hem fet un gran massa amb la idea que un artista val el que val el seu darrer disc.

I quin mal hi ha en què un músic toqui en un concert les seves cançons més conegudes i estimades? Potser hauria de cantar les més detestades? Les que no coneix ningú? L’autocomplaença com a professió és un mal capital, però és raonable que un artista, particularment quan enfila el tram final de la seva trajectòria, es fixi en les fites i les llueixi. I, al capdavall, ens veiem amb cor d’exigir-li, a qui ha compost ‘Good vibrations’, ‘Where the streets have no name’ o ‘Gimme shelter’, que es deixi d’excuses i faci el favor de millorar-ho?