La vídua de Josep BenetFlorència Ventura, ha obert la casa on ha viscut els darrers 70 anys, gairebé tots amb el seu marit, amb qui es va prometre el 1943. Ho ha fet per permetre que s'hi fes la presentació a la premsa de Com una pàtria. Vida de Josep Benet, de Jordi Amat (Edicions 62). El llibre intenta analitzar un personatge mític de la història catalana: el polític Josep Benet; un home que va ser un dels puntals de la resistència antifranquista, que a les eleccions de 1977 va ser el senador més votat de tot l'Estat, amb més d'1.300.000 vots, i que amb la transició va ser escombrat de les primeres files de la política catalana.

Llarga obra

Jordi Amat ha trigat gairebé 10 anys en acabar aquesta obra, que va iniciar el 2008, quan va morir Benet, a proposta de Xavier Folch, en aquell temps editor a 62. Per realitzar aquesta obra, Amat ha entrevistat a més de 30 persones, ha consultat abundant bibliografia i ha buidat diversos arxius. Però, sobretot, ha passat molt de temps buidant el fons de Benet, que segons Amat era, "un gran paperaire" i guardava tot tipus de documents. De fet, Amat ha trobat fins i tot molts documents dels temps més durs de la resistència franquista, que no esperava trobar perquè en aquell temps tothom els destruïa, i afirma que la col·lecció de documents de Benet és una autèntica meravella per als historiadors de la lluita contra la dictadura. Amat, malgrat tot, apunta que no ha trigat tant de temps en fer el llibre per l'abundància de fonts a consultar, sinó que apunta que el principal problema era la complexitat del personatge. Benet apunta que li ha costat molt realitzar aquest llibre, perquè Benet va canviar molt amb el temps, i perquè el seu paper polític va ser molt perllongat i va barrejar l'acció i la reflexió. Malgrat to, Amat a aquesta obra introdueix alguns elements controvertits que normalment no es presenten en llibres d'aquest tipus: vincula, per exemple, la trajectòria política de Benet i els problemes econòmics que va patir aquest al llarg de tota la seva vida, o presenta de forma clara els continus problemes que va haver-hi a les forces d'oposició al franquisme per diferències doctrinals o fins i tot per problemes personals entre els polítics antifranquistes (per exemple, detalla els conflictes entre Benet i Pujol, i entre Benet i Fèlix Millet pare).

On Benet no va arribar

El 2008 Benet va publicar el primer volum de les seves memòries, que només abastaven els anys de la seva infància i joventut, fins a la guerra civil. Volia continuar-les, però ja no va ser a temps de publicar més volums, ja que pretenia fer una tasca molt minuciosa i ambiciosa. Fins a cert punt, el llibre d'Amat és una continuació d'aquell primer volum que no va tenir continuació. Els editors del Grup 62 asseguren que el llibre Com una pàtria no és una hagiografia. Però Amat no oculta la seva fascinació pel personatge. Afirma que Benet "va fondre la seva vida amb la seva pàtria", i per això li va donar el títol: "Com una pàtria", extret d'un poema de Gabriel Ferrater. Amat apunta que Benet va tenir sempre com a prioritat "treballar per Catalunya", i apunta que va ser "Una eminència grisa" "que treballava per reconstruir la nació que el procés polític havia destruït". L'autor el defineix com un home amb una gran valentia, que va intentar lluitar contra "el monstre" amb la major subtilitat, trobant els punts febles de la dictadura per enfrontar-s'hi.

​Un home discret

Alguns dels que van conèixer Benet destaquen que era un home molt discret, tot i tenir un gran ego. Era meticulós, parlava fluix i mantenia llargs silencis. Josep Maria de Sagarra el va definir com l'etern conspirador, "un Fouché en bo". Amat discrepa lleugerament i apunta va ser "un bo Fouché i un mal Maquiavel". Segons ell, "no era prou amoral", i això el va deixar en desavantatge front als seus dos grans rivals polítics, Tarradellas i Pujol (un amb capital polític i l'altre amb capital financer). I malgrat tot va ser un home que va jugar un paper clau en la resistència al franquisme: va estar implicat en gairebé totes les mostres d'oposició al règim, des de la fi de la guerra civil fins a la mort del dictador. Va participar en la creació de la revista Serra d'Or, en l'entronització de la Verge de Montserrat, en la campanya "Volem bisbes catalans", en la creació de l'Assemblea de Catalunya, en la Caputxinada... Fins i tot va ser l'advocat defensor de Rosa Santacana, la dona del líder comunista Joan Comorera (mort durant el seu tancament a la presó de Burgos). Les seves activitats polítiques li van dur molts problemes: detencions, amenaces, precarietat...Florència Ventura encara recorda, fins i tot, la visita del comissari Creix de la Brigada Político Social, que es va asseure a les butaques del seu menjador revisant totes les seves coses (va repassar fins i tot la caixa de cosir).

El trio

Benet forma amb Tarradellas i Pujol un trio que va ser essencial a Catalunya en el moment de la mort de Franco. Un trio amb unes relacions molt complexes. Segons Amat, Benet havia tingut moments d'amistat amb Pujol, qui reconeixia el mestratge de Benet. Malgrat tot, van tenir diferències importants, com quan Benet va aconsellar Pujol que no demanés l'indult pels fets del Palau i aquest no li va fer cas. Més tard va haver-hi moments de gran distanciament entre Benet i Pujol. Amat revela que una vegada Benet va retreure a Pujol, per carta, el fet d'enriquir-se amb el país mentre ell es sacrificava i s'empobria. En canvi, Benet sempre va sentir una gran desconfiança per Tarradellas, fins i tot quan era a l'exili. Tarradellas tampoc simpatitzava amb Benet; segons Amat, no s'agradaven, perquè no compartien objectius, ni la forma de fer política. La mort de Franco va provocar la ruptura completa entre els tres. Tot i el prestigi de Benet, Tarradellas el va expulsar de la Comissió Negociadora de l'Estatut l'estiu de 1977. I quan Tarradellas va deixar la Generalitat, Benet, que aspirava a la seva Presidència, va veure com Pujol es feia amb el càrrec. No ho va pair bé.

Un home decebut

Amb la transició, Benet va anar quedant arraconat. Apostava per la ruptura i això entrava en col·lisió amb bona part del catalanisme, que es va mostrar contemporitzador amb els poders fàctics. Benet considerava una aberració que es parlés de restaurar la Generalitat republicana, perquè creia que la instauració de la Generalitat no era un acte de ruptura sinó un gol que havien col·locat els partidaris de la reforma. La marginació política va afectar molt malament a Benet. A la fi, Pujol va garantir-li la subsistència en crear el Centre d'Història Contemporània i donar-li la direcció. Benet sentia una gran decepció amb bona part de la burgesia, com Millet, Pujol o Vilaseca, perquè no l'havien ajudat a guanyar la presidència de la Generalitat a desgrat del seu compromís amb el país. La vídua afirma, ara, que Benet es va sentir molt desenganyat, trist, decebut i amargat, perquè no es van acomplir els seus objectius però aclareix que no va tenir gens de rancúnia. Al·lega que sempre va ser una persona "neta de sentiments baixos".

Company de viatge

Benet venia del catolicisme. I, malgrat tot, en els darrers anys del franquisme va col·laborar estretament amb els comunistes del PSUC (Amat el defineix com "l'encarnació de la reconciliació nacional"). La clau d'això és que Benet sempre es va sentir molt identificat amb el poble, a diferència de Pujol, que era molt més classista. Amat apunta que Benet es va inclinar pel PSUC quan se'n va adonar que el catalanisme no podia progressar si no incorporava al món obrer. Ell creia que qui millor podia fer això era el PSUC. I, en plena guerra freda, va construir ponts amb els grups d'esquerres malgrat ser molt catòlic (era un home molt proper a la comunitat de Montserrat, perquè havia passat per l'Escolania). Amat assegura que Benet es va sentir molt feliç el dia que va veure senyeres en una manifestació de Comissions Obreres.

Repensar el passat

El llibre d'Amat arriba en el moment més adequat. El pujolisme s'ha vist molt afectat per l'afer de la Banca Privada d'Andorra: Pujol ja no és el mite que havien defensat molts dels seus seguidors. I Tarradellas, l'home que va jugar un paper clau en la transició, ara queda arrossegat, també, pel qüestionament de la transició. Cada cop hi ha més gent que considera que la posició dels demòcrates va ser massa tímida durant la transició, en tant que Tarradellas, pel contrari, havia declarat públicament que "s'havia anat massa lluny". En un temps de relectura del passat, és imprescindible revisar, també, el paper de Benet en la Catalunya del franquisme i de la transició.