Una de les tasques del Teatre Nacional és reivindicar els clàssics, recuperar la nostra tradició. Aquella que va ser escapçada i, més enllà del mític “he mort al llop” coneixem més aviat poc. Ara bé, com podem apropar Pitarra, Rusiñol, Guimerà i companyia a l’actualitat? Com els reivindiquem? Com llegim la tradició? La resposta - subjetiva i potser polèmica -, té noms i cognoms: Com ho ha fet Jordi Prat i Coll. Llegint-lo i entenent-lo, adaptant-lo sense perdre ni un bri de la seva essència. Al contrari. Aquests Jocs Florals de Canprosa són una gamberrada que, probablement, agradaria a Santiago Rusiñol

L’estrena d’Els Jocs Florals de Canprosa l’any 1902 va provocar un gran escàndol. La raó? l’obra denunciava un certamen que s’estava convertint en un vehicle propagandístic del nou catalanisme. L’estaven instrumentalitzant i, per tant, molts van veure en l’obra de Rusiñol un atac al catalanisme i Catalunya. Res més lluny de la realitat, ja que com reivindica el propi autor, “per estimar Catalunya, la cal riure”. I això és, precisament, el que ha fet Prat i Coll. Jugar amb el nostre imaginari i la nostra simbologia sense prejudicis. Barrejar aquesta obra de poc més de cinquanta pàgines amb altres textos de Rusiñol com el monòleg La feminista, cançons tradicionals catalanes i cuplets del Paral·lel i convertir-ho tot en un musical controladament esbojarrat. Un musical amb mil i una picades d’ullet que van des de les Teresines passant per Christoph Marthaler, Els Joglars o el propi Xavier Albertí entre d’altres.

Si bé el ritme decau en el algun moment per culpa de l’excés de farciment, el públic no deixa de riure ni un segon. Gràcies, sobretot, a uns actors en estat de gràcia. Uns actors que han entès el que els demanava Prat i Coll a la perfecció i eleven Rusiñol a la màxima potència. Recordarem durant anys el tàndem format per Rosa Boladeras i Anna Moliner, la versió de la sardana És la Moreneta interpretada per les germanes Sey, el tango de la cocaïna d’una grandíssima Àngels Gonyalons i, sobretot, el president d’Oriol Genís. Tot això només per començar, perquè la llista d’encerts és interminable. 

Hi haurà qui opinarà que “això ara no toca”, que, amb la que està caient, no és moment per l’autoparòdia. Però potser sí. Potser ara més que mai hem d’evitar que, com diu Rusiñol en el pròleg, “la festa de les lletres se vagi tornant de mica en mica la festa de la política”. Perquè fer comèdia d’allò que un estima és reforçar una societat segura d’ella mateixa. I no ho hauríem pogut fer millor. Bravo, bravo i bravo.