Tenia curiositat per veure com se'n sortia Sílvia Munt adaptant una novel·lassa com Vida privada de Josep Maria de Sagarra al cinema. O a la televisió, en aquest cas. Partia del prejudici habitual que em provoquen aquest tipus d'adaptacions -que si no son creant un univers particular, com la Laia de Lluís Danés- o les nostres (petites) grans superproduccions, com Incerta glòria d'Agustí Villaronga, pequen de ser massa deutores del teatre d'aficionats. Res a dir del teatre d'aficionats. De fet, el mateix Sagarra va ser molt representat i estimat pel teatre amateur. Però Vida privada mereixia alguna cosa més que la bona voluntat dels actors, uns interiors no massa definits perquè no es vegi massa l'atrezzo, escenes amb pocs figurants i, si pot ser, tot interior, perquè no tenim diners per fer cap exterior -potser per això es va rodar a Lleida i no pas a Barcelona. Aquests recursos potser li van servir a la directora per fer un senzill però càlid Cafè de la Marina, però per Vida privada calia llençar la casa per la taulada. I, si no era possible, deixar-ho per més endavant.

Vida privada mereixia alguna cosa més que la bona voluntat dels actors, uns interiors no massa definits perquè no es vegi massa l'atrezzo, escenes amb pocs figurants i, si pot ser, tot interior, perquè no tenim diners per fer cap exterior

A més, esperant a veure dilluns el desenllaç -i ja diem d'entrada que som benvolents de mena-, també hem de dir que els moments més importants de la novel·la, els clímax de la primera part, com són el trio entre el barrut i amoral Guillem de Lloberola (Pablo Derqui), la fogosa Conxa Pujol (esplèndida Aida Folch) i el baró de Falset (Pedro Casablanc) i l'arribada del general Miguel Primo de Rivera y Orbaneja a la festa de ca l'Hortensia Portell -a qui donava vida Cristina Genevat- van tenir l'efecte de la pólvora molla. El guió, massa pendent del culebrot inherent en una novel·la que va escandalitzar la bona societat barcelonina -just després de la proclamació de la República- i que li va valdre a l'autor el premi Crexells, va desdibuixar els tons més intensos d'una obra amb una profunda voluntat de ser reflex i crítica del seu temps. 

En aquest sentit, Sagarra desplega sense pietat la crítica contra la seva pròpia classe social en decadència, ja des del del segle XVIII i d'abans per mor d'una castellanització i un absentisme que els havia deslligat de la terra, contra els saltataulells enriquits que han acabat ennoblits, contra la hipocresia social dels sants barons, contra la burgesia que es delia per fer el besamà a Primo de Rivera, mentre ploriquejava per la pàtria, i les senyores que hi tenen fantasies que no explicaven al confessor però si a les amigues, contra una vida sexual poc sana, contra una institució familiar que era una carcassa buida,  contra els que, com el mateix Sagarra, baixaven els baixos fons a fer de voyeur de la misèria... Aquestes crítiques són elements tan vius a la novel·la com aquell gos dissecat i aquella esponja bruta surant a la banyera de la Rosa Trénor. Uns elements que costava de veure, quan no hi hi eren -en el cas del gos taxidermitzat i la banyera, directament no van sortir- a l'adaptació que vam veure dilluns.

Una obra d'aquesta ambició només podia haver tingut com a director una reencarnació del Luchino Visconti d'Il Gattopardo, on el director italià desplega tots els matisos de la novel·la d'un aristòcrata, com Sagarra, i no mira prim

Una obra d'aquesta ambició només podia haver tingut com a director una reencarnació de Luchino Visconti d'Il Gattopardo, on el director italià desplega tots els matisos de la novel·la d'un aristòcrata, com Sagarra, i no mira prim. I no només per tenir un repartiment internacional ple de grans figures, ni tampoc només per la riquesa del vestuari, de les escenes exteriors i plenes d'extres, sinó perquè és capaç d'unir de manera sublim magnificència i brillantor amb profunda crítica social i política. Malauradament, Sagarra no ha trobat un Visconti i ens haurem de conformar amb una adaptació correcta. I aquest adjectiu, com la mateixa minisèrie de Tv3, justeja massa.