Per molt que et declaris postmodern, escèptic, o fins i tot un cínic de la vida, sabràs que una cosa és veritat quan tingui prou valor com per provocar que et trenquis la cara per defensar-la. Aquesta és, i excuseu-me la reiteració, la veritat íntima que gravita en aquest llibret d’Émile Zola que, per transcendència històrica i perenne actualitat, hauríem de qualificar de llibràs i que la gent d’Angle ha tingut la gran virtut de ressuscitar en clarivident traducció i edició de Valèria Gaillard. Deixeu qualsevol fotesa que us ocupi, compreu-lo, devoreu-lo amb una o dues tardes i deseu-lo a un lloc visible de casa, perquè la sòrdida realitat us durà a necessitar-lo massa sovint. 

La història és prou sabuda, però us la refresco per si heu cursat l’ESO: l’any 1894, una espia del govern francès intercepta una llista amb informació secreta dirigida al coronel Von Schwartzkoppen, l’agregat militar a l’ambaixada alemanya de París. El formulari alerta de la presència d’un espia dins l’Estat Major gavatx: amb una anàlisi matussera de la cal·ligrafia, els seus popes infereixen que l’autor de la missiva és Alfred Dreyfus, oficial jueu d’ascendència alsaciana que és condemnat unànimement, en un consell de guerra fet a porta tancada, per ser després immediatament denigrat i engarjolat a l’illa del Diable a la Guaiana francesa. 

Després d’unes revisions del cas encara més falsàries, el vicepresident del senat Auguste Scheurer-Kestner ressuscita la causa de Dreyfus, moment en el qual Zola enarbora la causa dreyfusista amb una sèrie d’articles que culmina al famós J’accuse...! ,publicat a l’Aurore el 13 de gener de 1898 i que tenen com a teló de fons la lluita contra l’antisemitisme i la recuperació dels valors fundacionals de la república francesa. Anys després, l’honor del militar serà restituït i el prestigi de Zola esdevindrà estatuari a tota l’Europa il·lustrada. 

L’escolàstica diu que aquest recull de textos són essencials car determinen la primera incursió d’un intel·lectual al debat públic sobre un afer turgent. Més enllà d’això, que és altament discutible i fins i tot banalitzable (tendim a pensar que a L’Apologia de Sòcrates ja hi és tot), el text de Zola continua enlluernant i fent mal perquè demostra que escriure honestament implica que tard o d’hora t’hauràs de fotre en problemes de cara a la teva integritat i que hi ha debats en què l’escriptor, més enllà de subtilitats i d’una recerca d’estil i blablablà, hi ha d’entrar amb la força d’un vaixell trencagels. Aquesta força, al límit, és el que et fa guanyar. 

Així ho perpetra Zola, que no només se sulfura per la injustícia jurídica que s’aplica a un militar honrat, sinó perquè aquest mateix acte enterra la tradició civil de la seva nació, l’herència cultural que a ell mateix l’ha fet ciutadà orgullós de França. La veritat és quelcom que es cerca i que s’adequa a uns fets determinats, només faltaria, però Zola ens ensenya que també és quelcom que s’ha de guanyar i batallar posant-hi la cara: ell mateix la va pagar caríssima, amb dolorós un exili a Londres que va ser molt menys lesiu que l’acusació d’antipatriota i mal francès per gran part dels seus conciutadans. 

En un present com el nostre –quan la política cada dia s’assembla més a la religió i en què això de ser català és un sinònim de tenir pràcticament la infal·libilitat del Papa– val la pena rellegir cent-mil vegades els mots de Zola quan intenta desvetllar la massa de conciutadans dels somnis, de la mentida i dels perills de la religió: “I saps també on vas, França? Vas cap a l’església, tornes al passat, a aquest passat d’intolerància i de teocràcia que els més il·lustres dels teus fills han combatut, i van creure exterminar, sacrificant la seva intel·ligència i la seva sang.” 

En un present en què el periodisme ha perdut la valentia d’assenyalar culpables amb noms i cognoms, en què la premsa viu de la subvenció del poder i tracta els seus lectors de tòtils, val la pena rellegir milions de vegades els fragments en els que Zola no té por d’acusar els seus ciutadans d’enlluernats i de reclamar una confraria d’éssers racionals: “Una confraria per fer reaccionar davant de l’opinió pública, per guarir-la de la demència en què l’ha catapultat la premsa immunda, per reconduir-la al seu orgull i la seva generositat secular. Una confraria per dur a terme una campanya fins que la veritat surti a la llum, fins que es faci justícia, a través de tots els obstacles, fins i tot si calen anys de lluita”.

Que cadascú disposi d’aquest text de combat com vulgui, ja sigui per denunciar les mentides de la bòfia espanyola al Tribunal Suprem o per recordar les troles amb les què ens han amargat la vida els irresponsables líders sobiranistes en els darrers lustres. Perquè Zola només pren partit per la integritat, i aquesta és una tasca d’estricta lluita individual. 

Llegiu, us ho prego, que cada paraula és un cop de puny: “Dreyfus és innocent, ho juro. Responc amb la meva vida, responc amb el meu honor. En aquesta hora solemne, davant d’aquest tribunal que representa la justícia humana, davant vostre, senyors del jurat, que són l’emanació mateixa de la nació, davant de tot França, davant del món sencer, juro que Dreyfus és innocent. I, pels meus quaranta anys de treball, per l’autoritat que aquesta labora m’ha pogut donar, juro que Dreyfus és innocent. Que tot s’esfondri, que desapareguin les meves obres si Dreyfus no és innocent. És innocent.”

La veritat pot o no existir, però si hi creus i te la jugues, ets tu qui la faràs. Moltes mercès, monsieur Zola. No se’n vagi gaire lluny, que això nostre el necessitarà massa sovint.