Els sanfermines. Em llevo d'hora per veure córrer aquella caterva d'eixelebrats davant de les bèsties. A Espanya n'hi ha molts, de rituals primitius i salvatges, però aquest em té el cor robat. Repassem-lo un cop més per si de cas algun amic de fora ens demana que li expliquem en què consisteix. Des del principi: un grup d'éssers humans abillats de blanc i mocador roig, amb un diari enrotllat a la mà, canten una mena de pregària a un sant del segle III i, tot seguit, s'obren unes comportes de les que en sorgeixen braus desfermats. Els humans, si no volen morir horriblement, han de córrer fins arribar a la plaça. Un cop allà, apareixen uns senyors vestits de marededéu, toregen els braus i els maten. Durant tot aquest tràmit, el públic aplaudeix. I ho retransmeten per la televisió pública espanyola.

El que més m'agrada de la retransmissió dels sanfermines per la tele és l'emoció gens fingida dels presentadors i els seus comentaris coloristes: "menuda carrera", "muy bien los mozos”, “ahí estamos”. Podrien aplicar-se a qualsevol retransmissió dels partits de la selecció espanyola de futbol si no fos per algunes de les convencions lingüístiques que ja formen part de l'imaginari popular com “ya llegan a la cuesta de Santo Domingo” o “hay un herido por asta de toro”.

Podrien aplicar els comentaris dels sanfermines a qualsevol retransmissió dels partits de la selecció espanyola 

“Herido por asta de toro”. Això m'encanta. No per redundant deixa de fascinar-me. Herido por asta de toro en los sanfermines. Doncs normal. Seria estrany sentir, herido por navajazo de toro. Us ho imagineu? Un toro disparó a un mozo en la curva de Estafeta. En fi.

D'on ve aquesta fascinació atàvica per córrer davant d'un brau? Ens hauríem de remuntar al propi origen de l'home per entendre-ho. Va haver-hi un moment en la història de la humanitat en què l'home havia de fugir dels depredadors. Ja fos un mamut embogit o un tigre de les cavernes, l'ésser humà s'ha vist empaitat per bèsties salvatges des de l'albada dels temps. Amb l'arribada de la civilització i les armes de foc, però, l'home ha anat escalant graons en l'escala tròfica fins a col·locar-se al capdamunt, amb una escopeta en una mà i un entrepà de llom i formatge a l'altra.

D'on ve aquesta fascinació atàvica per córrer davant d'un brau? Ens hauríem de remuntar al propi origen de l'home per entendre-ho

Clar que potser aquesta explicació és massa pretensiosa i córrer als sanfermines és simplement una tradició artificial. Oh, sí, és clar, que tots els que hi van han llegit Hemingway i s'han fet palles a dues mans amb la seva prosa audaç i descarnada. Escolteu-me bé: si Hemingway hagués nascut a Palafolls no li haurien donat ni l'accèssit dels jocs florals de l'escola del poble. El que passa és que els ianquis sempre han sabut vendre molt bé la seva merda.

Art, cultura, tradició. Són mots que s'apliquen per acumulació a qualsevol espectacle on hi hagi braus pel mig. No vull fer judicis de valor. Si algun dia m'acorrala un toro al carrer Petritxol resaré perquè aparegui en José Tomás i el mati. No vull ser hipòcrita. Hi ha coses que envolten l'espectacle de la mort que no m'interessen en absolut i d'altres que trobo repugnants. També m'esborrona veure que els comentaristes dels sanfermines de TVE van vestits de blanc amb mocador lligat al coll. Es posaran barretina l'11 de setembre? Duran granotes de color taronja quan alliberin tots els presos polítics de Guantánamo? Potser sí. Ja veurem. 

A la retransmissió del passat dilluns, un dels comentaristes de TVE va dir “aquí vemos correr un mozo con cara de oriental” i ho vaig trobar fascinant. L'home no volia mullar-se. Se'l veia passar de puntetes sobre la descripció, no fos cas que se l'acusés d'assumir una nacionalitat que no era. Un mozo con cara de oriental podria ser un súbdit de Manila, un paio amb síndrome de Down o una senyora navarresa amb una màscara de Fu-Manchú. Però no calia especificar més. Des d'una cadena pública no poden arriscar-se a aquest tipus de patinades. Estan emetent en directe un espectacle insensat en el que s'hi poden presenciar braus esclafant gent, persones amb els budells penjant i toros apunyalats amb banderilles, però no anomenis xinès a un coreà: podries desfermar una polèmica irresoluble.